Una de polis infiltrats

Tres visques per a TV3, i un més si cal de propina, pel seu reportatge sobre els policies infiltrats. Davant de tots aquells que l’acusen de ser no-sé-què i estar al servei de no-sé-qui, la cadena ha certificat, un cop més, que entre altres coses és aquí per demostrar que els mitjans públics estan per fer, també, aquell periodisme de gratar que exigeix temps i recursos. Perquè s’imaginen aquesta mateixa producció en una televisió generalista espanyola? No, oi? Doncs no hi ha més preguntes, senyoria.

Anant al documental en si, les seves virtuts són diverses. La primera, i potser principal o genèrica, és venir-nos a recordar a tots plegats que hi ha uns fets que van passar, en un exercici de memòria social més que necessari davant l’interès evident de l’Estat d’enterrar el cas. Anant més al detall, són poc més que impagables les aparicions d’una delegada sindical policial per demostrar-nos que de dignitat va justeta, també com a dona, i que es va prestar a aparèixer a la cinta bàsicament per poder lluir una polsera amb la rojigualda. La manera de fer d’aquests espietes, que deixen petges digitals per tot arreu i ho canten tot a la primera videotrucada després d’un “txurri” a cau d’auricular, no són tampoc passatges menors. Ara bé, de tot el que s’explica en surt bàsicament una pregunta inquietant: I tot això, per què? Quin risc real per al sistema representaven un grupuscle de Benimaclet o un altre de Girona, per posar en marxa una maquinària de vigilància de tals característiques on s’hi valia pràcticament tot, començant per enllitar-se amb els afectats? No hi ha res ni ningú més perillós, o interessant, sobre qui furgar? L’interrogant presenta dues possibles respostes: o aquesta mena de col·lectius tenen més poder i capacitat desestabilitzadora de la que ells mateixos s’imaginen, o aquest Estat està tan paranoic que ja veu gegants on només hi ha innocents molins de vent.