Dol pel robatori d’un fiscorn

El dissabte 18 de gener li van robar el fiscorn al músic Gerard Serrat, primer fiscorn de La Principal de la Bisbal. Va ser a Vilassar de Dalt, quan l’instrument, juntament amb d’altres, va quedar per un descuit sense vigilància menys de cinc minuts. Aquell mateix dia ho feia saber per les xarxes i fins i tot demanava que l’hi retornessin per l’alt valor sentimental que l’instrument tenia. Han passat dies i en Gerard no és especialment optimista que el pugui retrobar i això li provoca per una part un gran problema, perquè és la seva eina de treball, i a més és un instrument fet a mida, amb les necessitats del músic que el toca, i s’havia encarregat a Alemanya expressament. Per tant, al marge del valor material, superior als sis mil euros, hi ha el sentimental. Era el seu fiscorn i li costarà molt adaptar-se a un altre instrument.

Gerard Serrat és músic i mestre. Nascut i resident a Blanes, és el primer fiscorn de La Principal de la Bisbal des de fa onze anys. Abans, havia tocat amb Els Montgrins i la Mediterrània i també ha fet música llatina amb diverses formacions. Amb la formació d’orquestra toca el trombó. A la cobla el fiscorn. El seu instrument va ser encarregat especialment a Alemanya i el tenia des de feia vuit anys. El fiscorn és un instrument que s’utilitza bàsicament a casa nostra i ha desaparegut en altres parts del món. És un instrument de vent de metall, amb embocadura de broquet, vàlvules i tub cònic, segons llegeixo a la xarxa. Va ser introduït a Catalunya amb la reforma de la cobla que va fer Pep Ventura, que va substituir el sac de gemecs per la tenora, va potenciar el tible i va introduir el cornetí, el contrabaix i el fiscorn. Es tractava, sembla, de cercar un equilibri sonor i així es va consolidar la cobla moderna, tal com la coneixem avui dia.

En Gerard, que fa de mestre quan li ho permet la seva principal feina, la de músic, amb la qual fa més de dues-centes actuacions a l’any, explica la seva relació emocional amb l’instrument, que porta tatuat a la pell. Cada instrument té un número de sèrie que el fa únic i per això sap que el món dels fiscorns és petit i la seva única esperança és que qui se’l va emportar el lliuri o el deixi en algun lloc que li permeti recuperar-lo. Mentrestant en busca un de segona mà o n’encarrega un de nou, utilitza algun instrument vell, d’algun alumne o company que l’hi deixa, però assegura que no és el mateix. Afinar un fiscorn és un tema complex.

Si hem de fer cas al seu company de cobla i orquestra, Jordi Gil, en Gerard “és tècnicament un bèstia”. Així se’ls considera a tots dos, que fa sis anys van treure al mercat, amb La Principal de la Bisbal, Complicitats, un CD de sardanes obligades per a trompeta i fiscorn. Quatre de trompeta, quatre de fiscorn i quatre de trompeta i fiscorn, totes d’una gran complexitat. N’hi havia del mestre Viladesau, com ara Sa Palomera o Pic, repic i repicó, i especialment una de molt complexa, La catalaneta, del músic Xavi Pendón. El fiscorn té el so més greu de tots els de vent de la cobla i, com la trompeta, se situa a la segona fila de la cobla. En Gerard espera recuperar el seu fiscorn, però tem que només li’n quedarà el record i el tatuatge a la pell.