Tot allò que ens perdem

Ho confesso: he fet un viatge en metro i amb prou feines he aixecat els ulls del telèfon mòbil. Pujar-hi just a l’inici del trajecte, a una hora de les que permeten guardar una certa distància amb la resta de passatgers, m’ha permès plantar les natges només d’entrar al vagó, un fet que, si es dona el cas, ajuda a traslladar-se mentalment a la taula de l’oficina, o de casa, on acostumes a treballar. I com que ara els mòbils són ordinadors de mida reduïda on retenim tota la nostra vida, doncs he aprofitat tot el camí per fer aquelles gestions que pensem que no poden esperar ni un sol segon fins que comproves que no hi ha ningú a l’altra banda esperant el teu missatge, així que potser allò que creies inajornable no ho era tant. Però vas tard per rectificar i per tant t’has passat tot el camí adherida a una pantalla, perquè entre gestió i gestió se t’ha colat una consulta a una xarxa social o se t’han obert un parell de vídeos tan absurds com addictius. I estàs tan capbussat en aquell tros de metall, tu i la resta de passatgers, que ni tan sols t’has adonat que el vagó s’anava omplint i que les aromes de l’ambient es van transformant. Però en algun moment has d’aixecar el cap, ni que sigui per saber en quin punt exacte del planeta ets en aquell moment, i sobretot per no passar-te de parada. I amb una simple mirada panoràmica en tens prou per comprovar que, per culpa de la teva dependència, t’estaves perdent una conversa en la qual no hauries de ficar el nas però que és més que interessant, o les sabates úniques que du una jove i que només poden dur les dones que trepitgen molt fort mentre caminen, o aquell pentinat que intentaràs emular en la pròxima visita a la perruqueria. Tampoc no has reparat, és clar, en aquell senyor gran que s’aferra a la barra amb les cames tremoloses i que probablement necessita la cadira bastant més que tu.