Jo soc la Jenny

Quan l’any 2006 Bigas Luna va diri­gir la pel·lícula Yo soy la Juani, no podia saber de cap manera que quasi vint anys després Rafel Casas publi­ca­ria la novel·la BZD (Lli­bres del Delicte) i cre­a­ria un per­so­natge, la Jenny, que recorda el paper que Verónica Eche­gui bro­dava al film. El que passa és que la Jenny és un pèl dife­rent de la Juani: no busca sor­tir del polígon per tri­om­far com a actriu, sinó que regenta un nar­copís on el nar­ra­dor en pri­mera per­sona de la novel·la d’en Rafel acut bus­cant més ben­zo­di­a­ze­pi­nes (bzd) per mirar d’ate­nuar l’abs­tinència. La Jenny és la metàfora de la Maria Mag­da­lena actual, la bona sama­ri­tana que ajuda els des­val­guts (tot­hom hem cone­gut alguna Jenny). I ell, que està con­vençut que s’ha de morir, recorre a la Jenny per desig de pell però també perquè ella és casa i zona de con­fort (mal­grat el camell de fireta del seu ex, un espècimen hiper­re­a­lista i arquetípic d’aquells que tots també hem patit alguna vegada). Junts, nar­ra­dor i Jenny, aviat es con­ver­ti­ran en la versió cata­lana de Mickey i Mallory, pro­ta­go­nis­tes de Nas­cuts per matar (1994), pel·lícula diri­gida per Oli­ver Stone. La novel·la d’en Rafel com­bina la inqui­e­tud atmosfèrica amb la reflexió social dins un con­text con­tem­po­rani i dinàmic. La recerca de la iden­ti­tat del món en canvi cons­tant per­met que l’autor explori les reper­cus­si­ons de les tries que fem. La crítica aguda cap a les pres­si­ons soci­als i la inco­mu­ni­cació a què la moder­ni­tat ha por­tat l’indi­vidu fan de BZD una novel·la negra molt ben escrita on el que més importa és la huma­ni­tat d’aquells savis que trien viure lluny del ramat.