Tribuna
Qui protegeix la veritat?
El poder, la desinformació i la ignorància formen un còctel explosiu que amenaça de repetir els errors del passat. Ho veiem en imatges que no deixen espai al dubte, com ara Donald Trump envoltat pels gurus digitals en la seva presa de possessió. Una aliança entre el poder polític i les grans corporacions tecnològiques que evidencia la capacitat que tenen tots plegats de manipular el discurs global i condicionar la nostra percepció de la realitat. Una altra escena inquietant: Elon Musk, descontrolat, alçant el braç simulant –o no– l’abominable gest feixista. Tant és si ho fa intencionadament o per frivolitat. La banalització del passat és esgarrifosa i dona ales a discursos extremistes que s’alimenten de la confusió, el desconeixement i l’absència d’una memòria històrica compartida. I aquí és on apareix la tercera imatge que tanca el cercle: els resultats d’un estudi als Estats Units i Europa sobre el coneixement de l’Holocaust. A la pregunta de si havien percebut negació o distorsió del genocidi nazi a les xarxes socials, el 47% dels adults polonesos consultats van dir “sí”; a Alemanya, un 37%; als EUA, un 33%, i al Regne Unit, un 23%. I quan se’ls va demanar el nom d’algun camp de concentració, el 48% dels nord-americans no en van saber dir cap. La ignorància obre la porta a la manipulació, a la trivialització de la barbàrie i, finalment, a la normalització d’allò que mai no hauria de tornar. Aquest escenari s’agreuja quan les plataformes digitals prioritzen els clics, els algoritmes i la viralitat per sobre de la responsabilitat informativa. I són aquestes mateixes xarxes socials les que, irònicament però també alarmantment, s’han consolidat com la principal font d’informació per a adolescents i per a molts adults.
Aquest panorama no s’explica només pel paper de les empreses tecnològiques. Els seus efectes són amplificats per altres àmbits clau que també fallen: les famílies, l’escola i els governs. Les primeres, sovint més preocupades a protegir els fills de realitats incòmodes que a preparar-los per entendre-les. L’escola potser no arriba a treballar amb prou profunditat la història contemporània ni el que han significat les dictadures. I els governs, que haurien d’entendre que la formació de ciutadans crítics no és un luxe, sinó una necessitat democràtica. I així ens trobem amb unes generacions que desconeixen les conseqüències dels autoritarismes i que s’acosten perillosament a la ultradreta, no només per ignorància històrica sinó també pel desencant i la desconfiança cap a una classe política percebuda, sovint, com a desconnectada, opaca i incapaç de respondre als grans reptes socials. I la pregunta és: qui protegeix la veritat en aquest escenari?
El periodisme hauria de ser el bastió que resisteix davant la manipulació, però tampoc està exempt de dificultats. Els mitjans de comunicació, especialment els grans grups, estan influenciats per interessos econòmics i polítics que comprometen la seva independència i rigor. Això no només debilita el seu rol com a defensors de la veritat, sinó que també contribueix a una pèrdua de confiança i un allunyament per part de la ciutadania. En un món saturat de notícies falses i narratives manipulades, els periodistes tenim una responsabilitat ineludible: tornar a apostar pel relat profund, per la investigació rigorosa i pel compromís amb la societat. Els mitjans han de demostrar que poden ser una alternativa fiable i independent davant la tempesta informativa que sacseja les xarxes. En aquest context, el periodisme local i comarcal hauria d’esdevenir una esperança. Els mitjans de proximitat, menys lligats a grans interessos corporatius, poden tornar a esdevenir un punt de referència, denunciant abusos i donant veu a històries que sovint queden fora de l’abast dels grans mitjans.
Aquest tipus de periodisme té la capacitat d’explorar a fons la realitat local, posant llum sobre allò que queda ocult en el relat global. Reivindicar-lo significa apostar per una informació plural i autèntica. Això exigeix també un esforç per connectar amb una audiència acostumada al clic i a la immediatesa, apropant el rigor i l’autenticitat informativa als formats i canals que consumeix la majoria. Sense memòria històrica, sense eines per discernir la veritat de la manipulació, i sense la presència d’un periodisme fort, la societat queda desprotegida davant els nous oligarques de la informació. La pregunta final, llavors, no és només qui protegeix la veritat, sinó també: estem preparats per defensar-la?
