Rendició a Farners

Per les xar­xes corre el vídeo que fa uns dies va enre­gis­trar la càmera de segu­re­tat d’un super­mer­cat de Santa Coloma. Calma xitxa. Dues cli­en­tes paguen la com­pra. Guaita: ara entra un pul­cre ciu­tadà fent un gest de repro­vació cap a la porta d’entrada. Sem­bla com si volgués evi­tar un con­flicte tot reti­rant-se del seu epi­cen­tre. Què ha pas­sat a fora? No es veu, al vídeo. El cas és que tot seguit irrom­pen dos indi­vi­dus incre­pant-lo. Un li clava una empenta, l’altre l’agafa per la roba. El ciu­tadà –sem­bla que sense gaire pràctica en aquests afers– intenta des­fer-se dels agres­sors. La seqüència que segueix esgar­rifa: una pluja de cops de puny i pun­ta­des de peu per tot el cos el deixa inert i sag­nant a terra. Una dona s’hi inter­posa i s’hi fa de valent per atu­rar els dos irats. Ho acon­se­gueix a mit­ges. I vet aquí que, men­tres­tant, un cli­ent passa pel mig. Molt deli­ca­da­ment, pro­cura no tre­pit­jar el ciu­tadà ato­nyi­nat ni impor­tu­nar els agres­sors i la dona. La cai­xera, també imper­tor­ba­ble, con­tem­pla l’escena sense moure ni una cella. Un cop satis­fets, els dos tipus toquen el dos tran­quil·lament. Avui ja han tin­gut la seva dosi de pas­sa­temps, adre­na­lina i altres substàncies... Però guaita què surt ara en pan­ta­lla! Men­tre el ciu­tadà encara és a terra mig esta­bor­nit, apa­rei­xen tres cli­ents més, de mit­jana edat, que havien que­dat fora de càmera. Feien cua comme il faut. Pas­sen per davant de l’agre­dit, tre­uen el mòbil de la but­xaca i paguen reli­gi­o­sa­ment. Passi-ho bé, fins demà... Diu Sèneca al seu trac­tat sobre la ira que “bara­llar-se amb un igual és perillós; amb un supe­rior en for­ces, insen­sat; amb un infe­rior, lleig”. Dos, diguem-ne, ciu­ta­dans han escam­pat una mica més de llet­jor al cen­tre d’un poble cor­dial i pacífic. Dos humans per a qui el con­cepte de tem­perància no vol dir res de res, i menys encara el de comu­ni­tat. Però i tots els altres impli­cats? Què vol dir per a ells el con­cepte inacció? Per què només una dona s’ha llençat a atu­rar la barbàrie? Bé, és de supo­sar que a hores d’ara ja hi ha un ates­tat a la comis­sa­ria i a algun tri­bu­nal fent mun­ta­nyeta damunt d’una taula. Els dos llocs on hem acor­dat que imperi el mono­poli de la violència i del càstig per defen­sar-nos dels irats. Pot­ser aquí rau el pro­blema. Al car­rer, la vida tem­pe­rada i en comu­ni­tat se’ns va fent lletja. Lletja, desos­sada... i ren­dida.