Jura-m’ho pels teus avis

Ell la repta a ella: “Jura-m’ho pels teus avis.” La pro­posta de jura­ment li raja de la boca en el moment exacte en què ens encre­uem men­tre cami­nem en sen­tit con­trari. Des­co­nec la res­posta d’ella, ni què és allò que el jove neces­sita cobrir d’un jura­ment per donar-hi cre­di­bi­li­tat, perquè només sento aques­tes cinc parau­les. Ni una més. Tinc la impressió, durant el segon que, atreta pel comen­tari puc radi­o­gra­fiar-los amb la mirada, que con­ver­sen de bon rot­llo. El que em crida l’atenció és el fet que ell evo­qui uns avis per reforçar la con­fiança en l’expli­cació, pot­ser el secret, que ella li deu haver tras­lla­dat uns segons abans i que sem­bla difícil d’empas­sar. Jurar per donar crèdit a les nos­tres parau­les és un cos­tum que molts tenim arre­lat des de petits i que va molt més enllà de ser o no cre­ient. Habi­tu­al­ment, jurem sobre allò que més ens esti­mem, que acos­tuma a ser la mare, el fill o con­junt de fills, o un mateix. Que per a ella, la jove que ara ni tan sols podria reconèixer pel car­rer, el més pre­uat puguin ser els avis, m’ha fet pen­sar en com han evo­lu­ci­o­nat les rela­ci­ons entre la gent gran i els seus nets, fins al punt que els nos­tres pares o sogres ens han suplan­tat en molts moments. Mol­tes per­so­nes de la meva gene­ració ens hem rela­ci­o­nat tant com hem pogut amb els avis però a un bon nom­bre ens han criat les mares, que tenien jor­na­des reduïdes de tre­ball, o direc­ta­ment es reser­va­ven les tas­ques de la llar i la criança de la cana­lla, men­tre el pare allar­gava la jor­nada més enllà de les deu hores diàries i més enllà dels cinc dies a la set­mana. Ara, molts avis i àvies car­re­guen amb la criança de la mai­nada i van molt més enllà de donar cops de mà pun­tu­als. No és estrany, sense conèixer els detalls sobre la vene­ració d’aque­lla dona, que cada cop veiem més joves jurant pels avis quan vul­guin fer referència a les per­so­nes a les quals no es per­do­na­rien fallar.