El Consell de la República avui

En la primera etapa del procés d’independència (2009-2017), les tres potes sobre les que se sustentava el moviment independentista van ser la societat civil, les institucions (Generalitat i ajuntaments) i els partits polítics. La societat civil, la gent, no va fallar mai. Les Institucions van arribar fins l’1-O amb els deures fets. Els partits? Vam dir que “són la baula feble del moviment”.

Quasi vuit anys després, seguim parlant de la societat civil i dels partits, però les institucions autonòmiques han deixat el seu paper a una nova institució, el Consell de la República, creada el 2018 per iniciativa de les forces polítiques independentistes.

El balanç dels quasi set anys de vida del Consell és ben trist, decebedor, però no deixa de ser el reflex del balanç general del moviment independentista en aquest mateix període. Estem en ple període electoral per escollir la nova Presidència. Estem davant la darrera oportunitat per situar el Consell de la República en el camí del que no n’havia d’haver sortit mai: ser la institució republicana derivada directament de l’1-O que protagonitzi la internacionalització del conflicte entre la nació catalana i l’Estat espanyol i que dirigeixi, des de l’exterior, la construcció de la República catalana.

Hi ha sis candidatures. Cadascuna és fruit de diferents circumstàncies patides pels registrats al Consell durant aquests anys de vida. Com no podia ser d’altra manera, hi ha un candidat continuista, en Toni Comín, incapaç de fer autocrítica i de veure que, més enllà del que en queda d’aquells 120 Consells locals que un dia van arribar a ser, el Consell de la República no és res, no té res. I és així pels propis errors del mateix govern del que ell n’era vicepresident executiu amb caràcter plenipotenciari, alhora capaç de fer documents brillants i d’impulsar consells locals o assemblees de representants sense disposar d’un projecte ni de propostes viables per posar-los en marxa ni d’objectius concrets. Quan hom fracassa, persistir en l’error només porta a quedar sol per escriure l’epitafi. Qui sap si tot el soroll mediàtic sobre una hipotètica malversació de fons només és una cortina de fum per desviar el debat polític que caldria fer i intentar ser víctima enlloc de botxí.

El primer fruit de tants anys de deriva és que una poca gent d’alguns dels Consell locals encara vius es decideixi a impulsar una candidatura a la presidència, en la que -com diuen- el menys important és el nom de la candidata. És una reacció lògica dels que estan dolguts i se senten enganyats, però creure que una institució com la que hauria de ser el Consell es pot construir de forma assembleària és una mostra evident del desconeixement del que hauria de ser aquesta tercera pota del moviment en aquests moments.

Hi ha dos altres candidats, mallorquins, que amb arguments diferents, es desqualifiquen sols. Seria bo que ens quedem amb el missatge d’un d’ells: els mallorquins, com la resta dels ciutadans de la nació catalana, han de participar activament en el Consell.

Ens queden dues candidatures per analitzar, la del Jordi Castellà i la del Jordi Domingo. Parteixen de plantejaments força semblants, però amb una presentació enfocada de forma molt diferent i amb una diferència substancial: una posa l’accent en la part final del procés de reconeixement internacional i dibuixa un Govern pensat per intervenir en tots els camps, l’altra posa l’accent en definir els passos a fer des de la feblesa actual per arribar al moment en que el moviment torni a tenir la força suficient per passar a la fase de confrontació. Seria un gran pas que aquests dos candidats fossin capaços de posar-se d’acord durant la campanya electoral. Començaríem a mostrar la maduresa que ens caldrà per afrontar els reptes als que el Consell s’haurà d’enfrontar.