No és or...

¡Al loro, que no nos embau­quen, que no esta­mos tan bien! (gas­tronòmica­ment par­lant). Almenys això és el que em trobo amb rela­tiva freqüència en el meu peri­ple per la res­tau­ració cata­lana: 1) Enun­ci­ats gran­di­loqüents i/o ine­xac­tes (i a vega­des enga­nyo­sos). 2) Ama­ni­des amb poca gràcia i molta fulla­raca. 3) Per-ver­si­ons com els ous tren­cats (uns sim­ples ous fer­rats –sovint mal fre­gits– amb qua­tre pata­to­tes oli­o­ses, res a veure amb l’ori­gi­nal madri­leny). 4) Arros­sos i pas­tes “crui­xents” (al dente no és quasi cru, senyors!). 5) Pa amb tomàquet poti­ner (tri­tu­rat amb túrmix). 6) Pei­xos i carns amb un punt de cocció ina­de­quat, amb guar­ni­ci­ons rei­te­ra­ti­ves i sal­ses afran­ce­sa­des (amb un excés de nata i/o man­tega); sofre­gits sense paciència. 7) Postres clàssi­ques mal adap­ta­des: tarta Tatin, soufflé, cou­lant, che­e­se­cake, car­rot cake, tira­misú... 8) Tapes rees­cal­fa­des (bra­ves, cro­que­tes, morro...) o més velles que Matu­sa­lem; entre­pans fets amb ante­lació. 9) Pro­li­fe­ració sis­temàtica –amb un cert esno­bisme– de tècni­ques cada vegada menys revo­lu­cionàries: escu­mes de sifó, esfe­ri­fi­ca­ci­ons, lio­fi­lit­za­ci­ons, cuina al buit, en nitro­gen líquid, mari­dat­ges extra­va­gants... 10) Ser­vei de sala dili­gent i volun­tariós, però sovint llec. 11) Raci­ons min­ses, preus inflats. Adri­a­ne­jar no és pas això! PD: No dic que aquests exem­ples siguin majo­ri­ta­ris, però sí sufi­ci­ents per afir­mar que “no és or tot el lluu”.