Fumar mata

Fumar mata, sí, però de ràbia. En tot de racons assolellats de la ciutat, on de vegades els riures s’encadenaven amb la dringadissa de les copes i l’aroma de la gastronomia local, les terrasses eren el refugi perfecte per acumular vitamina D gratuïta i per gaudir d’un moment de calma. Però ja no; ara bufa un nou vent malparit en aquest escenari idíl·lic: la prohibició de fumar a l’aire lliure. El sol fet d’escriure aquesta frase ja em sembla un despropòsit. Entenc que en un espai tancat no s’hi fumi, de fet com a fumadora ho agraeixo bastantet. Però a fora al carrer? En un parc? En una platja? L’argument llastimós és el benestar col·lectiu, com si la societat d’avui fos empàtica i generosa, com si tots ens ajudéssim i visquéssim per fer el bé als altres. Sisplau. És increïble com, en nom de la salut pública, es prenen decisions que limiten la llibertat individual. Els fumadors, que ja ens enfrontem a un estigma social, ara ens veurem obligats a amagar-nos com si fóssim pàries en el nostre propi país. O pitjor, delinqüents de baixa estofa. O experts en esports extrems: ara en comptes d’encendre un cigarret al parc ho farem a les teulades, mirant de fer un parell de pipades desesperades vigilant que no ens atrapin o que el fum no ens delati. Substituirem la nicotina per l’adrenalina. La hipocresia és increïble: es permet el consum d’alcohol, que té uns efectes nocius al·lucinants, però es demonitza el fumador, que també els té però no tan immediats. Fumar no et fa perdre la xaveta, ni muntar numerets en públic, ni girar-te el cervell. De quin núvol baixa, aquesta doble moral?