Visca la gent rara, l’ovella negra, l’infreqüent, l’anòmal, el peculiar, l’enlluernador, el dantesc, el desconcertant, tota persona que sembla que no encaixa allà on un mal dia algú va determinar que pertoca estar. Per nassos. Un aplaudiment per a les persones que no són fotocòpies, que veuen les coses de manera desigual i gosen fer les preguntes que ningú s’atreveix a formular. Els excèntrics, els artistes, els pensadors, els solitaris i els somiadors que pinten per fora de la línia i rebutgen tota mena de filtres mentiders. No perquè no puguin seguir les normes, sinó perquè saben que les normes no van ser fetes per a ells, sinó per al ramat. Aquestes persones carreguen veritats al cor que la majoria no entendria mai. I és això el que les fa meravelloses, perquè ser diferent no és un defecte ni una maledicció, sinó un autèntic regal i un do preciós. D’un temps ençà, com que tot ha de tenir un nom complex que espanti, els anomenen neurodivergents.

La neurodiversitat –terme atribuït a Judy Singer, sociòloga dels anys noranta– afirma que les variacions en el funcionament neurològic són una part natural de la diversitat. Aquest punt de vista desafia la noció tradicional que es té de l’autisme, el TDAH, la dislèxia i altres trastorns, que s’han de deixar de veure com patologies que cal tractar amb psicofàrmacs i acceptar-les d’una manera molt més natural. La neurodiversitat advoca per l’acceptació i la inclusió de les persones diferents, destacant les habilitats i les perspectives úniques que se sap amb certesa que tenen. La gent amb TEA (trastorn de l’espectre autista) gaudeix d’una òptica sensorial més precisa i rigorosa, una qualitat que els permet percebre detalls que a molts altres els podrien passar per alt. Particularitats que suposen un avantatge en camps com la ciència, l’art i la tecnologia. En contrast, topen amb reptes en situacions socials, on les normes d’interacció els solen resultar confuses o aclaparadores. Cal dir, també, que la societat actual, instal·lada en l’individualisme, l’estupidesa i la manca d’empatia, no col·labora gens perquè les coses siguin més senzilles.

Molts sistemes educatius tampoc estan dissenyats per atendre les necessitats dels estudiants neurodivergents, la qual cosa porta a la frustració i al baix rendiment acadèmic. En molts centres, tenir genis a classe és sinònim de tenir-hi una interferència. Aquests alumnes passen més temps al passadís que a l’aula. Caldria generar amb urgència programes d’educació personalitzada real, adaptacions curriculars reals, i no la martingala existent que ven gat per llebre i que només porta a l’estigma i al bandejament. No tothom té el mateix ritme; no tothom ha de seguir els mateixos passos en el mateix moment vital; no tothom porta ulleres d’ase com la majoria; no tothom diu “sí, senyor”. Hi ha qui es rebota contra el sistema i desafia el convencionalisme amb creativitat inaudita i argumentació preclara, amb aportació de perspectives i talents molt valuosos que, això sí, ofereixen quan volen i no quan se’ls ordena que els cedeixin.

Entre la bogeria i el prodigi, les persones amb neurologia atípica pateixen prejudicis i malentesos o, encara pitjor, estereotips negatius que els condueixen a l’exclusió. Llavors el cicle de son se’ls retarda i els costa llevar-se al matí, o bé els envolta l’ansietat i la depressió perquè els han fet creure –amb una tenacitat molt malparida– que no encaixen. La superdotació, posem per cas, és una forma de neurodivergència, ja que els cervells de les persones amb altes capacitats tenen més connexions encreuades que la majoria de nosaltres. Més imaginació, més agilitat mental, una memòria extraordinària, un cervell més ràpid, hipersensibilitat emocional, gran capacitat per relacionar idees i extreure’n conclusions són alguns dels trets de les persones dotades d’alt rendiment intel·lectual.

La realitat no és un camí recte, sinó un laberint de colors vibrants, on l’estranyesa i la bellesa s’entrellacen. Sovint, la societat, amb la seva implacable mirada crítica, etiqueta la diferència com a bogeria. Però han de saber que en cadascuna d’aquestes ments singulars resideix un univers sencer, un prodigi que només pot desxifrar qui gosa mirar més enllà de la superfície. Aquí, en la intersecció entre el que s’entén i el que es tem, s’erigeix la màgia de la varietat, un recordatori per comprendre que la genialitat i l’excentricitat només són dues cares de la mateixa moneda.