Entre la bogeria i el prodigi

Visca la gent rara, l’ove­lla negra, l’infreqüent, l’anòmal, el pecu­liar, l’enllu­er­na­dor, el dan­tesc, el des­con­cer­tant, tota per­sona que sem­bla que no encaixa allà on un mal dia algú va deter­mi­nar que per­toca estar. Per nas­sos. Un aplau­di­ment per a les per­so­nes que no són fotocòpies, que veuen les coses de manera desi­gual i gosen fer les pre­gun­tes que ningú s’atre­veix a for­mu­lar. Els excèntrics, els artis­tes, els pen­sa­dors, els soli­ta­ris i els somi­a­dors que pin­ten per fora de la línia i rebut­gen tota mena de fil­tres men­ti­ders. No perquè no puguin seguir les nor­mes, sinó perquè saben que les nor­mes no van ser fetes per a ells, sinó per al ramat. Aques­tes per­so­nes car­re­guen veri­tats al cor que la majo­ria no enten­dria mai. I és això el que les fa mera­ve­llo­ses, perquè ser dife­rent no és un defecte ni una male­dicció, sinó un autèntic regal i un do preciós. D’un temps ençà, com que tot ha de tenir un nom com­plex que espanti, els ano­me­nen neu­ro­di­ver­gents.

La neu­ro­di­ver­si­tat –terme atribuït a Judy Sin­ger, sociòloga dels anys noranta– afirma que les vari­a­ci­ons en el fun­ci­o­na­ment neu­rològic són una part natu­ral de la diver­si­tat. Aquest punt de vista des­a­fia la noció tra­di­ci­o­nal que es té de l’autisme, el TDAH, la dislèxia i altres tras­torns, que s’han de dei­xar de veure com pato­lo­gies que cal trac­tar amb psi­cofàrmacs i accep­tar-les d’una manera molt més natu­ral. La neu­ro­di­ver­si­tat advoca per l’accep­tació i la inclusió de les per­so­nes dife­rents, des­ta­cant les habi­li­tats i les pers­pec­ti­ves úniques que se sap amb cer­tesa que tenen. La gent amb TEA (tras­torn de l’espec­tre autista) gau­deix d’una òptica sen­so­rial més pre­cisa i rigo­rosa, una qua­li­tat que els per­met per­ce­bre detalls que a molts altres els podrien pas­sar per alt. Par­ti­cu­la­ri­tats que supo­sen un avan­tatge en camps com la ciència, l’art i la tec­no­lo­gia. En con­trast, topen amb rep­tes en situ­a­ci­ons soci­als, on les nor­mes d’interacció els solen resul­tar con­fu­ses o acla­pa­ra­do­res. Cal dir, també, que la soci­e­tat actual, ins­tal·lada en l’indi­vi­du­a­lisme, l’estu­pi­desa i la manca d’empa­tia, no col·labora gens perquè les coses siguin més sen­zi­lles.

Molts sis­te­mes edu­ca­tius tam­poc estan dis­se­nyats per aten­dre les neces­si­tats dels estu­di­ants neu­ro­di­ver­gents, la qual cosa porta a la frus­tració i al baix ren­di­ment acadèmic. En molts cen­tres, tenir genis a classe és sinònim de tenir-hi una inter­ferència. Aquests alum­nes pas­sen més temps al pas­sadís que a l’aula. Cal­dria gene­rar amb urgència pro­gra­mes d’edu­cació per­so­na­lit­zada real, adap­ta­ci­ons cur­ri­cu­lars reals, i no la mar­tin­gala exis­tent que ven gat per lle­bre i que només porta a l’estigma i al ban­de­ja­ment. No tot­hom té el mateix ritme; no tot­hom ha de seguir els matei­xos pas­sos en el mateix moment vital; no tot­hom porta ulle­res d’ase com la majo­ria; no tot­hom diu “sí, senyor”. Hi ha qui es rebota con­tra el sis­tema i des­a­fia el con­ven­ci­o­na­lisme amb cre­a­ti­vi­tat inau­dita i argu­men­tació pre­clara, amb apor­tació de pers­pec­ti­ves i talents molt valu­o­sos que, això sí, ofe­rei­xen quan volen i no quan se’ls ordena que els cedei­xin.

Entre la boge­ria i el pro­digi, les per­so­nes amb neu­ro­lo­gia atípica patei­xen pre­ju­di­cis i malen­te­sos o, encara pit­jor, este­re­o­tips nega­tius que els con­du­ei­xen a l’exclusió. Lla­vors el cicle de son se’ls retarda i els costa lle­var-se al matí, o bé els envolta l’ansi­e­tat i la depressió perquè els han fet creure –amb una tena­ci­tat molt mal­pa­rida– que no encai­xen. La super­do­tació, posem per cas, és una forma de neu­ro­di­vergència, ja que els cer­vells de les per­so­nes amb altes capa­ci­tats tenen més con­ne­xi­ons encre­ua­des que la majo­ria de nosal­tres. Més ima­gi­nació, més agi­li­tat men­tal, una memòria extra­or­dinària, un cer­vell més ràpid, hiper­sen­si­bi­li­tat emo­ci­o­nal, gran capa­ci­tat per rela­ci­o­nar idees i extreure’n con­clu­si­ons són alguns dels trets de les per­so­nes dota­des d’alt ren­di­ment intel·lec­tual.

La rea­li­tat no és un camí recte, sinó un labe­rint de colors vibrants, on l’estra­nyesa i la bellesa s’entre­lla­cen. Sovint, la soci­e­tat, amb la seva impla­ca­ble mirada crítica, eti­queta la diferència com a boge­ria. Però han de saber que en cadas­cuna d’aques­tes ments sin­gu­lars resi­deix un uni­vers sen­cer, un pro­digi que només pot des­xi­frar qui gosa mirar més enllà de la superfície. Aquí, en la inter­secció entre el que s’entén i el que es tem, s’eri­geix la màgia de la vari­e­tat, un recor­da­tori per com­pren­dre que la geni­a­li­tat i l’excen­tri­ci­tat només són dues cares de la mateixa moneda.