Si és que hi ha cases d’algú

Amb permís de Jaume Sisa, es pot dir que hi feia una nit clara i tranquil·la, dijous, a l’Eixample de Barcelona. A la ciutat del ciment i dels edificis alts, el clar de lluna, si hi és, difícilment se’l percep, però en aquell moment, a la confluència dels carrers Calàbria i Consell de Cent, tampoc se’l trobava a faltar, perquè n’hi havia prou amb l’enllumenat públic i, de sobres, amb els focus disposats per la gent del Sindicat de Llogateres per il·luminar la façana de la Casa Orsola.

I la gent hi va començar a arribar, talment com els convidats arriben a una festa, amb l’ànim despert per veure què passaria en una història de guió escrit però desenllaç incert en què tothom hi era benvingut perquè, fonamentalment, d’això es tractava: que la crida per plantar-se davant la casa amenaçada de desnonament tingués una resposta multitudinària i, per això, la Blancaneu, el Pulgarcito i fins i tot els Tres Porquets també hi haurien estat ben rebuts si hi haguessin fet cap.

La cosa consistia a fer costat al veí amb l’amenaça judicial de ser expulsat del pis que des de fa vint anys és casa seva, però sobretot es tractava d’escoltar què deia la casa convertida en gran altaveu, que aquest era l’objectiu cert de la moguda: donar notorietat al fet insòlit que un edifici centenari de l’Eixample surti de la letargia per reivindicar el valor residencial per al qual va ser construït, i que amb el desvetllament de l’edifici i dels veïns, es desperti tot el barri i també la ciutat sencera.

I així va ser com els balcons de la casa van esdevenir faristols dels activistes pel dret a un habitatge digne, conscients que tot plegat ha de ser gestionat com alguna cosa més que un minut d’or del Sindicat de Llogateres, que, tot i que ve de lluny i fa anys que pica pedra, viu el cas de la Casa Orsola com un moment clau del moviment que els ha d’ajudar a fer-se conèixer, créixer i consolidar la lluita.

En temps moderns, de tot això se’n diu “la batalla pel relat”, posicionar-se amb força en el discurs públic amb l’objectiu que allò que es defensa sigui una posició majoritària, i això només s’aconsegueix arribant al màxim nombre de persones. I dijous al vespre i ahir al matí, el sindicat va aconseguir el doble objectiu de concentrar molta gent a peu d’edifici per aturar el desnonament anunciat i a la vegada fer arribar a molts més el seu discurs a favor del dret a l’habitatge i contra l’especulació difonent la festa a través de mitjans propis a les xarxes socials i de tots els mitjans de comunicació convencionals. Perquè efectivament va ser una festa, amb els balcons de l’Orsola funcionant com a escenaris verticals per rebre els dignes hereus de la música galàctica de Sisa com són la gent de Svetlana i la Ludwig Band, que ho van inundar tot de ritme i bon ambient.

I, com tota cançó, la història té final i al matí van arribar els de la comitiva judicial, talment Jaimito, Doña Urraca, en Carpanta i Barba Azul, Frankenstein i l’Home Llop, el Comte Dràcula, Tarzan, la Mona Xita i Peter Pan. No hi van ser ben rebuts i van fer mitja volta sense poder fer efectiu el llançament del veí afectat. Van anunciar que hi tornarien dimarts, a les cinc de la matinada, quan és fosc, molt fosc encara. Potser aleshores farà falta el reforç del mateix Sisa per cantar i fer possible allò tan bonic que encara que sigui de nit pot acabar sortint el sol.