La deixadesa

A Sara­gossa va pujar al tren un matri­moni d’edat avançada. El revi­sor, després d’haver-los aco­mo­dat, va bus­car espai per enca­bir les male­tes. Havia recol·locat l’equi­patge de tots els viat­gers de manera civi­lit­zada i així no apa­ren­ta­ven l’emba­lum, aco­lo­rit i atrin­xe­rat als late­rals de les por­tes. Durant el tra­jecte d’un viatge llarg, amb dife­rents para­des, el revi­sor va freqüentar el vagó dema­nant si man­cava res de la cafe­te­ria, si els senyors de Sara­gossa esta­ven còmodes, i va recor­dar el temps que fal­tava per a la pròxima ciu­tat. Absorts davant de l’ordi­na­dor o mirant per la fines­tra, els pas­sat­gers van pren­dre’s l’acti­tud ser­vi­cial d’un fun­ci­o­nari amb una silen­ci­osa indi­ferència, igno­rant aquell home a punt de jubi­lar-se, esllan­guit i pro­fes­si­o­nal, que exer­cia la seva tasca amb impol·luta pul­cri­tud. Sem­blava un espec­tre del pas­sat aco­llint-nos a l’Ori­ent Express i no en un Alvia de Renfe camí de Pam­plona. Vaig recor­dar la figura qui­xo­tesca d’aquell revi­sor atent quan una usuària habi­tual del TAV Figue­res - Bar­ce­lona m’expli­cava dime­cres el seu peri­ple de set hores per una incidència. Retards i anul·laci­ons són habi­tu­als des de fa un any i mig. Es quei­xava d’un tracte ine­xis­tent, però sobre­tot de la dei­xa­desa de la línia d’alta velo­ci­tat; de la pèrdua de qua­li­tat d’un ser­vei que es paga a un preu supe­rior i que con­ti­nua anant a pas de puça, que és el ritme del tren des de la ina­ca­bada estació de la Sagrera fins al túnel de Sants.