Prefereixo la dictadura

Fa uns dies ha saltat la notícia de l’enquesta que s’ha fet a Anglaterra i que diu que els joves, en un 52%, preferirien una dictadura com a govern. Les tertúlies radiofòniques n’han parlat a bastament, però els que no hi tenim accés també ens agrada dir-hi la nostra, encara que molts em titllaran d’ingènua. Una opinió més. Jo penso que la tècnica ens està superant i no en vull pas parlar perquè segur que tot avenç en aquest camp és un avenç real i positiu per a la humanitat. Però la societat sí que ha canviat com un mitjó. I aquest canvi no ha estat a l’altura. En general, en l’àmbit familiar, però específicament en el terreny educatiu –perquè jo soc mestra–, avui dia, i ja fa uns quants anys, els alumnes se senten massa lliures i no tenen la capacitat suficient per autoconduir-se. En el fons se senten desprotegits. Molt mimats i per pares i mestres, però això més que seguretat els crea inseguretat. Absència absoluta de rigor i d’esforç i d’una independència que no saben administrar. I ha anat passant el temps i aquesta llavor per dins va creixent, i quan són adolescents es crea el dubte de pensar si més autoritat no conduiria a més bon port, se sentirien més segurs i en traurien més profit. I, davant d’un món tan desmanegat, comencen a pensar que la democràcia és un règim molt tou, com l’educació rebuda, que no els satisfà. I això va fent coixí en l’inconscient fins a esclatar en una enquesta que tots mirem amb estupefacció.