Crític

De debò que no volia tor­nar al tema tan suat dels accents diacrítics, un bon gra­pat dels quals van ser supri­mits de l’IEC ja fa uns tres anys; però ara que hauré d’esco­llir, un cop més, si posar-los o no en un lli­bre que serà publi­cat més o menys aviat, m’he ado­nat que aquest tema, per res­suat que sigui, encara m’amoïna. Pot­ser és perquè, com tots els angle­sos, sem­pre he igno­rat la sim­pli­fi­cació ortogràfica que els ame­ri­cans van per­pe­trar fa temps (per això, con­ti­nuo escri­vint fla­vour i no pas fla­vor o ana­lo­gue i no pas ana­log o enci­clo­pa­e­dia i no pas enci­clo­pe­dia, etc.); o pot­ser és perquè he anat tro­bant, any rere any, moltíssims cata­la­no­par­lants que no ente­nen, en abso­lut, l’eli­mi­nació dels diacrítics, que veuen com una eina ortogràfica ben útil; o pot­ser és que em molesta el fet que si cal acla­rir el sen­tit d’un mot ofi­ci­al­ment des­posseït del seu accent diacrític, ofi­ci­al­ment se li pot res­tau­rar (és el cas, per exem­ple, del títol de la novel·la ree­di­tada de Joan-Lluís Lluís El dia de l’ós); o pot­ser és perquè m’ale­gra espontània­ment l’ús dels diacrítics a segons quins mit­jans a la resta dels Països Cata­lans (com ara Vilaweb). O pot­ser és perquè he après el català d’una manera com­ple­ta­ment auto­didàcta i per tant, ho con­fesso, m’ha que­dat un petit pòsit d’orgull per haver pres bona nota, també, de tots els diacrítics, apa­rent­ment tan moles­tos per a segons qui (però més fàcils, si més no per a mi, que certs accents oberts i tan­cats) men­tre assi­mi­lava, durant dècades, el que és, a hores d’ara, el meu segon idi­oma. Deu ser per això que, en lle­gir tex­tos cata­lans publi­cats al llarg dels últims tres anys, tinc la sen­sació que són com puz­les ina­ca­bats i que m’han robat una part d’aquest apre­nen­tatge tan llarg. I això que dic no és cap intent de rebel·lia, que consti: més aviat és una qüestió pura­ment per­so­nal. Com totes les qüesti­ons lingüísti­ques.