El que de debò ens omple

Si compto el meu primer any de vida, que el vaig passar a Manresa per qüestions laborals del pare però del qual no tinc cap record, d’ençà que vaig néixer he viscut en un total de cinc pisos. Fins a quatre cops, tres si descomptem la que era massa menuda per evocar-ho, he hagut d’empaquetar trastos i fer maletes. Una amiga que preveu mudar-se a un pis que encara està buscant i que, per tant, quan el trobi haurà de començar de zero fins a convertir-lo en el seu cau, em preguntava fa poc com em sento després de deixar enrere un habitatge i, amb aquest, una part de la meva història. Em va fer rumiar sobre una qüestió a la qual, admeto, mai havia prestat gaire atenció. Potser aquesta és la primera prova de la poca afecció que tinc a quatre parets, mirin al nord, a l’est o a Tegucigalpa. Ni trobo a faltar els pisos on he viscut, ni tinc problemes per adaptar-me a un nou espai vital. El pis, entès com una construcció, juga un paper residual en la meva felicitat. Em desperta poca recança. La meva llar no són dues habitacions, una cuina i un lavabo, ni tan sols si les estances tenen dimensions infinites. L’escalfor no la trobo en una xemeneia, ni en una finestra on va a petar un sol que enlluerna. Per sentir-me com a casa no necessito dur a la butxaca la clau que obre la porta. La meva autèntica llar la formen les persones que m’acompanyen en la mudança i que mai perdo el desig de protegir, els records inesborrables d’un passat que dibuixem idíl·lic i els objectes que no troben lloc en una deixalleria perquè no hi ha cap contenidor per a les peces del puzle que realment dol perdre. És allà on trobo protecció i pau, en les converses afectives, en els somriures murris i en les abraçades que traspassen les costelles. Així que no, no trobo a faltar cap dels pisos on he viscut. Sobretot perquè allò que realment importa mai no falta en l’equipatge.