El xoc

De casa estant sento sovint els bom­bers. Aquest mig­dia, la seva sirena s’ha estron­cat de cop, just en el moment que s’escol­tava el soroll incon­fu­si­ble d’una forta pata­cada auto­mo­bilística. A la cruïlla dels car­rers de Villar­roel i d’Aragó hi havia un cotxe de bom­bers tra­ves­sat i un turisme que, a causa del xoc, havia anat a parar més avall, molt aixa­fat.

Els matei­xos bom­bers han tret del cotxe una cadi­reta, en la qual anava un infant –em sem­bla que sor­to­sa­ment lli­gat– i una dona, la con­duc­tora, i els han introduïts a l’ambulància que for­mava part del seguici dels bom­bers. Con­fio que a des­grat de la violència del xoc no hi hagi hagut lesi­ons greus.

Tres con­si­de­ra­ci­ons.

Pri­mera. Aquesta cruïlla de l’Eixam­ple no té, excep­ci­o­nal­ment, xam­frans, sinó una pla­ceta i tres can­to­na­des en angle recte. Això sig­ni­fica que els semàfors –per tant, els punts on els cot­xes han de fre­nar– estan molt més pròxims entre ells que no pas en una cruïlla de xam­frans. Això és perillós per als vehi­cles i per als via­nants; no obli­daré mai la dona que va ser atro­pe­llada per un cotxe que girava. El xamfrà crea un espai neu­tral, que ofe­reix visi­bi­li­tat i temps de reacció per a tot­hom, men­tre que la can­to­nada no avisa i és traïdora. Els xam­frans són el gran encert de l’Eixam­ple.

Segona. Els bom­bers, les ambulàncies, la poli­cia, fan ser­vir unes sire­nes potents, però en alguns car­rers hi ha tant de soroll de trànsit que no sem­pre és fàcil iden­ti­fi­car la sirena i a quina distància sona. Els senyals acústics em sem­blen molt pri­mi­tius en una ciu­tat moderna, i que a més aquests vehi­cles d’urgència hagin d’infrin­gir la llei del semàfor pro­voca des­con­cert en tot el trànsit, movi­ments sob­tats i arris­cats i múlti­ples inci­dents. No entenc per què sol anar un moto­rista al dar­rera dels bom­bers. ¿No seria millor que anés al davant, a distància sufi­ci­ent, amb un potent reflec­tor a més de la sirena, i que anés pre­pa­rant el pas dels fei­xucs vehi­cles de bom­bers? No hi ha tam­poc cap solució electrònica perquè –pot­ser a mans del mateix moto­rista– en els car­rers més con­flic­tius els semàfors inter­rom­pes­sin el seu cicle, i durant un minut, suc­ces­si­va­ment, dones­sin un verd legal als bom­bers?

Ter­cera. Dins el cotxe escla­fat i aban­do­nat, hi he vist una de les saba­tes de la con­duc­tora, una bossa de pa i diver­sos pots i paquets adqui­rits pocs minuts abans, sem­bla, en un mer­cat. La visió d’aquests objec­tes des­perta una viva soli­da­ri­tat humana. Són els tes­ti­mo­nis vul­gars d’una acti­vi­tat quo­ti­di­ana que de cop aga­fem una patètica dimensió expres­siva. ¿On és l’home que espera aquesta barra de pa? Encara no sap res. Pot­ser està lle­gint el diari, i d’aquí a un minut sonarà el telèfon de casa seva i, abans de des­pen­jar, pen­sarà: “No puc ni lle­gir tran­quil!”