Ametllers

Com que no sóc mai al diari, mol­tes car­tes les rebo massa tard. Com la que em con­vi­dava a anar el segon diu­menge de febrer al cemen­tiri de Sant Ger­vasi a home­nat­jar el poeta Joan Mara­gall.

Un home­natge ben sin­gu­lar, cer­ta­ment, i públi­ca­ment des­co­ne­gut, que se cele­bra aquell diu­menge, al mig­dia, des de l’any 1924. I des d’ales­ho­res –cin­quanta-set anys!– s’ha fet sense inter­rupció!

En aquell temps, Car­les Sol­de­vila publicà a “La Publi­ci­tat” un arti­cle comen­tant que uns intel·lec­tu­als fran­ce­sos havien acor­dat plan­tar un salze davant la tomba de Bau­de­laire perquè el poeta era un ena­mo­rat d’aquest arbre. En lle­gir-ho, uns joves de Sant Martí de Pro­vençals, con­cre­ta­ment del barri del Clot, van tenir la idea de plan­tar un amet­ller a la tomba de Mara­gall –el nos­tre poeta n’havia par­lat sovint– i van pro­me­tre que s’hi tro­ba­rien cada any el segon diu­menge de febrer, època de la flo­rida dels amet­llers. I mai no han dei­xat de com­plir la pro­mesa. Dels ini­ci­a­dors, avui ja només en que­den dos, però s’hi han afe­git fills i néts…

És una història ben bonica, i cal feli­ci­tar els seus pro­ta­go­nis­tes, que han donat una lliçó de sen­si­bi­li­tat, constància i modèstia. Aquests amics de Mara­gall i dels amet­llers no deuen lli­gar gaire amb els qui han sig­nat “Almen­dros” la inci­tació al cop mili­tar. Triar un pseudònim tan clar –això d’“almen­dros” anun­cia inequívoca­ment un moment de l’any– és un cas d’aplom ben sig­ni­fi­ca­tiu. Quin con­trast amb les parau­les de Mara­gall: “Jo, de l’amet­ller, en diria l’arbre de la lli­ber­tat; i en plan­ta­ria un a cada casa per ense­nyança. I els nos­tres fills nai­xe­rien lliu­res, i les nos­tres filles des­lliu­ra­do­res d’esclaus: dels esclaus de l’ordre, dels esclaus de la prudència, dels esclaus de la mort”.

Els ver­sos més cone­guts que Mara­gall dedicà als amet­llers són aquests:

A mig aire de la serra

veig un amet­ller flo­rit:

Déu te guard, ban­dera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anun­cia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps,

prô en tens tota l’ale­gria.

Penso que no con­tra­di­ria els sen­ti­ments de Mara­gall envers “l’arbre de la lli­ber­tat” si em per­metés aquesta versió “almèndrica”: “A mig aire de la serra / veig un amet­ller aba­tut: / Déu te guard, ban­dera en terra, / dies ha que t’he temut! Ets l’esglai que s’anun­cia / entre el sol, núvols i vents... / No ets encara el pit­jor temps / però en duus la pro­fe­cia...”