Somni a Tuset

Aquest diven­dres, a mig­dia, el car­rer de Tuset no sem­bla el mateix. Prop de la Dia­go­nal, el tra­vessa una pan­carta que anun­cia una festa. Hi ha ramells de glo­bus de colors lli­gats als arbres, ara sense fulla. Els cot­xes han des­a­pa­re­gut.

El car­rer de Tuset es con­vertí en un nucli “a la moda” fa setze o dis­set anys. Fins ales­ho­res no era altra cosa que un allar­ga­ment o un apèndix des­con­tro­lat del car­rer d’Enric Gra­na­dos, Dia­go­nal amunt. L’edi­fi­cació era irre­gu­lar, amb cases aïlla­des. La cons­trucció del modern edi­fici Moni­tor marcà la pauta de l’estil arqui­tectònic que havia de començar a omplir els forats, i el car­rer de Tuset es con­vertí en un cen­tre d’ofi­ci­nes i des­pat­xos. S’hi van ins­tal·lar mol­tes agències publi­citàries, s’hi van obrir boti­gues de modes que ales­ho­res eren in i bars i esta­bli­ments ori­gi­nals, com el Drac, on al seu soter­rani –La Cova del Drac– es des­a­fi­ava cada nit la situ­ació amb un espec­ta­cle pre­sen­tat en català.

Amb els anys, el car­rer de Tuset no ha per­dut l’empenta, encara que algu­nes mani­fes­ta­ci­ons de la moda fugis­sera hagin triat d’altres indrets; jo hi passo cada dia i l’acti­vi­tat hi és intensa. El que va néixer com un car­rer “modern” –pel tipus de nego­cis i de pro­fes­si­ons que s’hi reu­nien– ha esde­vin­gut ja un nucli “clàssic”, en el sen­tit de defi­nit i con­so­li­dat.

Però aquest mig­dia tot és dife­rent. Sotmès habi­tu­al­ment a l’embús auto­mo­bilístic, avui no sona ni un clàxon, ni tan sols hi ha cot­xes apar­cats. El car­rer sem­bla més ample, la pers­pec­tiva és agra­da­ble i sento una música que no surt de cap alta­veu, sinó que neix viva en el mateix car­rer. M’hi acosto. Han ins­tal·lat un empos­tis­sat, i una cobla toca una sar­dana. No ho hau­ria dit mai! Uns muni­ci­pals vet­llen el pas dels cot­xes que giren pel car­rer de Moià. Hi ha gent que treu el cap a les altes fines­tres dels moderns blocs d’ofi­ci­nes, i a banda i banda del car­rer unes quan­tes dot­ze­nes de per­so­nes s’han atu­rat davant l’espec­ta­cle tan ines­pe­rat. Reco­nec algu­nes cares de publi­ci­ta­ris, de models, de fotògrafs, de gent del món del disc –que tre­ba­llen en aquest car­rer–; hi abun­den els no cata­lans, i també hi ha qui parla anglès o francès.

La cobla ha començat una altra sar­dana, i qua­tre noies, que aca­ben de ple­gar a dos quarts de dues, for­men una rot­llana. Se n’hi afe­gei­xen d’altres, i algun xicot, que dei­xen a terra les car­pe­tes amb dos­si­ers i mate­rial comer­cial. M’acosto als músics i lle­geixo en una par­ti­tura el títol de la sar­dana: “Somni”. Escau per­fec­ta­ment a la situ­ació. La rot­llana s’amplia. La música és neta, vibrant, i reprèn a cada tirada de llargs una deli­cada frase lírica. Vol­dria saber què pen­sen els badocs davant el fet espon­tani dels qui van afe­gint-se a la rot­llana. Això no és una plaça típica, això no és la Bar­ce­lona “tra­di­ci­o­nal”. Con­tra tots els tòpics, això és la Bar­ce­lona “popu­lar”. Aques­tes sar­da­nes al car­rer de Tuset, entre dos Bancs, ofer­tes als via­nants que duien car­te­res d’“exe­cu­tiu”, m’han com­mo­gut molt més que les que mai no hagi sen­tit en un prat ple de “cata­la­nis­tes”.