Què diu la teva lletra de tu?

Diuen els que en saben que la nostra lletra defineix la nostra personalitat. Expliquen, per tant, els mateixos experts que la manera com tracem les paraules explica com som i quines habilitats tenim, alhora que deixa al descobert les nostres debilitats. A mi, que em perdonin els grafòlegs, però tinc dubtes seriosos sobre les seves teories. Primer, perquè em resulta molt difícil creure que totes les persones que intercalen majúscules i minúscules saltant-se les regles d’ortografia, o les que tenen tendència a inclinar les frases en sentit ascendent, o aquells que substitueixen la ema i la ena per una ratlla i avall, estiguin tallades pel mateix patró. Després, perquè si fem un exercici d’autoanàlisi de cadascú de nosaltres, fixant-nos en l’evolució de la nostra pròpia lletra d’ençà que a l’escola ens van ensenyar a escriure fins al moment actual, molts detectaríem un canvi tan bèstia i demencial en l’estil d’escriptura, i per tant de personalitat si seguim les regles de la grafologia, que només podríem concloure que estem com un llum de ganxo. Sense anar més lluny, l’altre dia vaig descobrir uns treballs meus de quan cursava quart d’EGB (l’actual quart de primària, per als que no teniu una edat). La cal·ligrafia d’aleshores era impol·luta, rodoneta, perfectament enllaçada i tan recta que potser feia trampa i ni ho recordo. Ara, uns quants o molts anys després, ni els metges entendrien la meva lletra. Ni jo mateixa arribo sempre a comprendre-la. Imagino que l’evolució s’explica perquè cada cop usem menys el llapis, o potser per pertànyer a un ofici en què hem hagut d’aplicar-nos i prendre apunts a mil per hora, o potser perquè amb el pas dels anys, quan al cansament se li va sumant l’empatx, ens deixem anar en alguns escenaris de la vida i això és el que els experts serien capaços d’endevinar a partir de l’anàlisi dels nostres textos.