El rusc

Què us sembla si fem un exercici que em proposava, no fa gaire, un economista argentí de no massa renom però de gran clarividència que, per edat i experiència, acumula gran coneixement? Intentem sortir, per un moment, del pla horitzontal en el qual ens tenen immersos les nostres obligacions d’himenòpters disciplinats i intentem veure més enllà, per sobre d’aquest camp de margarides, pel qual voletegem tot el dia i que, representa, és la nostra existència?

Només que aixequem una miqueta la vista i ens allunyem dels brunzits dels altres abellots obedients que ens envolten, ens adonarem que la nostra funció en aquest niu d’abelles obreres és, exclusivament, mantenir la reina, única abella fèrtil de la colònia, ben formosa i satisfeta. I qui diu abella fèrtil, i aquí l’argentí feia un incís, diu qualsevol de les mil accepcions que indicarien un individu –o individus– amb un estatus social elevat i imbuït de prebendes que, per obra i gràcia divina, per dir-ho d’alguna manera, li han estat concedides. I és cert que ens arriben veus incitadores que ens marquen un camí que semblaria, en un principi, d’evolució conjunta, de consecució d’objectius individuals, de progressió cap a un benestar econòmic i social que, de fet, no saps per què, però mai no arriba... Oi, que mai no arriba? O és una sensació que m’acompanya, perquè veig tergiversada la realitat que m’envolta?

No... La realitat que m’envolta és ben real i és que, com a bones abelles obreres, som absolutament infèrtils pel que fa als nostres propòsits personals, vessem les potetes plenes de pol·len sempre al mateix calaix, dia rere dia, i mantenim la reina a base de gelea reial tota la seva vida –menja que, per descomptat, nosaltres ni tastem, ni tastarem.

I el que és més fotut: No podríem defensar-nos, encara que tinguéssim la intenció, donat que si clavéssim l’agulló, a menys que fos sobre el cos tendre d’una altra abella obrera tan espremuda i sobreexplotada com nosaltres, aquest quedaria atrapat i ens extraurien fins als budells. I aquest és el sistema.

Treballem cada mes per un sou –ridículament anomenat mínim interprofessional– del qual ens resten els impostos per mantenir un sistema social que s’ha demostrat absolutament fallit _amb una sanitat sobresaturada i metges sobrepassats, amb escoles en barracons, amb transport públic deficient, amb manca d’habitatge social, amb risc per a les futures pensions... En definitiva, un sistema social deficient amb “fuites” que ningú i, menys l’abella reina, té intenció d’esmenar.

I, del sou restant, continuem pagant impostos indirectes cada cop que obrim la cartera, literalment, ja sigui pel pa, pel cotxe, per pagar l’aigua, l’electricitat o la benzina. I quan compres un habitatge i quan el reps en donació o quan l’heretes, però també quan el vens o quan el llogues o, senzillament, pel simple fet de tenir-lo...

Impost sobre impost, per engreixar la reina. I quan la reina detecta una mancança, com ara és el cas de l’habitatge –dret universal defensat a l’art. 47 de la Constitució Espanyola que, a part de defensar el dret a l’habitatge, clarifica l’obligatorietat dels poders públics de promoure les condicions necessàries per a fer efectiu aquest dret i impedir l’especulació– aquests, els poders públics, tenen la brillant idea d’utilitzar els fons (destinats a millorar les condicions socials de les obreres) invertint-los a fer habitatge social, que no està malament, però... de veritat a cap cap pensant se li acut reclamar als bancs –els mateixos que es van mostrar tan agraïts a la societat pel seu rescat amb diners que, per cert, mai varen tornar– que utilitzin la gran quantitat d’habitatges que han embargat a aquells qui, en un moment donat, varen fer creure que podien accedir-hi amb préstecs trampa, per esmenar la deficiència de pisos accessibles?

La notícia d’avui era la construcció de no sé quants milers de pisos a Barcelona per solucionar un problema per al qual, evidentment, s’ha de trobar una solució, però que, com sempre, serà a base dels diners que els abellots obrers ingressem cada dia al rusc, quan en realitat obvien una solució molt més factible que seria utilitzar el gran actiu dels bancs per satisfer les necessitats socials en aquest sentit i fer així que reverteixi en el poble el gran agraïment mostrat per al seu rescat.

És ben bé que de voltors, no només tenen els fons.

De part d’una puta abella obrera.

PARAULA DE GIRONINA