Els nens no venen de Ripoll

Llarga vida a l’àvia que aquest matí assolellat de dimarts passa per davant l’edifici de l’escola Mireia, ajudada d’un caminador amb rodes que porta incorporat un seient per descansar quan ho necessiti, El pas d’aquesta representant d’una societat cada cop més envellida per davant el centre educatiu condemnat a tancar per falta de matèria primera sembla que hagi estat font d’inspiració de la cançó més coneguda de la Ludwig Band, una historieta que narra l’episodi de la mort de l’home més vell del poble en una lletra on es diu que “mentre les escoles se’ns estan omplint de pols, al cementiri no hi ha lloc per a tots”.

La cançó és balladora i ho clava en el retrat d’un problema social de primer nivell com és l’envelliment de la societat. La cosa és greu i encara més la falta de solucions que està consolidant una piràmide poblacional invertida. I són greus les conseqüències a tots els nivells, com el tancament de 25 escoles concertades a Catalunya en només sis anys, com ja ha explicat la Mar Ferrando en aquest diari.

Fa goig veure l’àvia aferrada a la vida i a les ganes de viure passant per davant de la Mireia, tant com tristor fa entrar a l’edifici del carrer Ausiàs Marc i ser conscient que un espai tan lluminós i ple de vida com és una escola aviat emmudirà. El centre deu el seu nom al poema èpic que va escriure l’autor occità Frederic Mistral; l’origen, a l’afany de renovació pedagògica de la seva impulsora, Maria Bondia, i quasi sembla un mal averany el cartell que hi ha a l’interior on es destaca el fet que aquest any se celebra el 65 aniversari de la seva fundació. Com si estigués escrit que en arribar a l’edat de jubilació l’escola havia de plegar.

Per més garantides que estiguin les places escolars i els llocs de feina dels mestres, la mort d’una escola és una derrota col·lectiva. És com deixar una mica orfes els milers de nens i nenes, avui ja homes i dones, que hi han estudiat, i deixar també una mica òrfena la cultura d’aquest país, alimentada en els últims decennis gràcies a centres educatius com la Mireia, institucions docents de mires obertes, amb l’alumne que rep consideració de subjecte actiu, escoles d’essència de país.

Dol parlar amb el Gabriel Giu, fill de Maria Bondia, i sentir-li explicar que els quinze minuts previs a prémer el botó amb què va accionar l’enviament d’un correu a les famílies de l’escola en què anunciava el tancament a final de curs van ser terribles, carregats de dolor. Però aquesta és la trista realitat d’un país on les aules s’omplen de pols.

La cançó que estructura l’arrencada d’aquest article es titula L’home més vell d’Espolla s’ha mort, però sense sortir d’aquesta Catalunya –mai millor dit– vella, un bon lletrista que hagués volgut insistir en el problema poblacional n’hauria pogut escriure una altra titulada Els nens no venen de Ripoll, amb un subtítol que hauria de deixar clar que això és així encara que alguna ripollesa amb ínfules de salvapàtries presenti el seu aparell reproductor com una factoria de produir canalla.

Ni de París, ni amb cigonya, ni parits a Ripoll a cop de forja. Els nens avui venen amb comptagotes i aquesta és la societat complexa que perd llençols com els de la Mireia però que n’ha de saber guanyar amb cada nen acabat d’arribar del Pakistan, de l’Equador o del Marroc.