Tots som pagesos

Tot i que el govern de la Generalitat, amb el conseller del ram, Oscar Ordeig, va aconseguir un acord in extremis amb els pagesos que desconvocava els talls de carreteres al nostre país, soc del parer que els compromisos quedaran en paper mullat, si fa no fa, com ja va succeir tot just fa un any, quan la revolta pagesa va literalment paralitzar Catalunya amb peticions que, per qui sap el pa que s’hi dona, eren justes i a més a més responien als problemes urgents que el sector necessita resoldre si és que vol sobreviure. Certament un paquet de mesures que serveixin per reduir la càrrega burocràtica juntament amb accions que ajudin a disminuir la superpoblació de conills i porcs senglars, pot rebaixar la tensió durant una temporada més aviat breu però de cap de les maneres aconseguirà resoldre una crisi agrària sense precedents que està sacsejant, i de quina manera, els fonaments del sector primari. Per tant, estem parlant de pegats per tenir-los entretinguts mentre Unió de Pagesos es deixa estimar pel govern Illa, desfullant la margarida sí-sí, sí-no o tot el contrari.

Fa un any una interminable corrua de tractors intentaven desesperadament fer-se escoltar, arribant a les portes d’una Barcelona que els acollia fent-se selfies amb els millors dels somriures d’aquells que no saben que, més enllà de la Diagonal, hi ha tot un món. La meitat del país d’esquena a l’altra. La Catalunya rural enfront de la Catalunya d’aparador. Recorden la pel·lícula Alcarràs? Si, aquella, aquella, la de la directora Carla Simón, la que va guanyar l’Os d’Or al Festival Internacional de Cinema de Berlín, que tracta d’una família pagesa que veu com desapareix la seva feina al camp, els arbres fruiters, l’olor de la terra. Doncs el protagonista, pagès a la vida real i Quimet a la ficció, ja fa també un any que ha llançat la tovallola. Va abandonar la pagesia perquè “ no ens deixen ser pagesos i volen que desapareguem”. Va plegar fart d’omplir paperassa, desesperat per la inoperància, la incompetència.

La manca de competències del govern català fa que la seva “suposada” voluntat per afavorir el sector esdevingui del tot inútil. El dumping, és a dir, els productes que entren provinents de tercers països i dels quals la Unió Europea permet l’entrada, és una de les principals queixes. No cal ser gaire llegit per arribar a la conclusió que els preus més baixos que poden oferir provoca una competència deslleial.

I l’empremta de CO2, que és més elevada que la dels productes de casa nostra, com és possible que es permeti? I els controls sanitaris dels productes provinents d’aquests tercers països? I l’ús dels pesticides... i els drets laborals... i els salaris... interrogants que algú hauria de respondre abans que el consumidor, bon jan, continuï comprant mongetes provinents del Marroc i, més aviat per desconeixement que no pas per mala fe, estigui contribuint a enfonsar la nostra pagesia quilòmetre zero.