Els fills de Laureà Dalmau

Dedicava unes Mirades ahir a La nena del Cafè Norat, el llibre que ha escrit Carmina Roura Dalmau, la neta d’aquella Laura que dona nom al títol i que parla d’una Girona, però també de Palamós, que ja ha passat a la història. La Laura Norat, la nena del Cafè, es va casar amb el metge Laureà Dalmau, fill d’Agullana i home fet a si mateix que va poder estudiar per una beca i el sacrifici de la família, que va traslladar la fleca familiar a Girona. Sabem poc de la nostra història. Laureà Dalmau té ara, gràcies a la família, una estàtua al davant de la Casa de Cultura. Però té una història lligada a la guerra. Per haver estat diputat republicà i ser catalanista, va haver d’exiliar-se. Això el va obligar a estar molts anys separat de la família i patint per ells a distància. Va tornar, ja malalt, i en aquell franquisme que imperava es va recloure a casa seva cuidant els malalts que li feien confiança però que minvaven perquè ja hi havia Seguretat Social. Va ser com un altre exili en vida fins que va morir, el 1969.

Pel llibre de la Carmina vaig saber la història de la Laura i d’en Laureà, que els diumenges rebien a casa, a desgrat del metge, el senyor bisbe, que hi anava a dinar. Bé, és clar. Eren benestants, rics, que amb la guerra van conservar les propietats però van veure com els giraven la cara al carrer, per por o perquè eren dels perdedors. Això s’explica molt bé al llibre.

Però també es parla dels fills de la Laura i en Laureà. En van tenir quatre: Paco, Fina, Ramon i Laureta, i el tercer va morir jove. Però la història dels dos grans donaria per a altres llibres perquè és extraordinària. En Paco, a qui vaig conèixer com a Francesc, també va ser metge. I també va patir exili com a combatent republicà. Es volia allistar a la Resistència, però el seu pare, per por dels alemanys, li va demanar que tornés perquè no havia fet res mal fet. Va tornar amb un aval del bisbe, però va ser empresonat i enviat a un camp de treball a Algesires. La seva història és extraordinària. Es va guanyar la confiança dels guardians que el deixaven sortir i així va poder contactar amb el consolat anglès i, amb els documents, es va llançar al mar per arribar a Gibraltar, fins que el va rescatar un vaixell anglès. Era un gran nedador. Després, allistat a la British Army, va participar en el desembarcament de Normandia. De tornada, les va passar magres, però se’n va sortir i va acabar reconegut com un gran metge i un polític de raça.

La història de la seva germana Fina és igual d’intensa. Perquè anava a veure el seu pare travessant la frontera, va ser acusada d’espia i condemnada a mort. Després de dies engarjolada, torturada i violada, i quan pensava que l’afusellarien, les gestions de la mare ho van impedir. Va salvar la vida, però no la van deixar exercir de mestra durant molt de temps. A la Fosca, tan bona nedadora com el seu germà, va treure del mar un dia de tempesta i onades el director general de seguretat del Movimiento, que s’hauria ofegat. Aquest sempre li ho va agrair. Va poder tenir plaça de mestra i li van donar fins i tot una medalla. Històries extraordinàries que he relligat gràcies a La nena del Cafè Norat. Històries de la guerra, de depuracions, d’afusellaments. Històries poc conegudes.