La nena del cafè Norat

Pel títol aquest llibre, La nena del Cafè Norat, podria ser la història de la Laura Norat, la segona filla del propietari d’aquest cafè de la Rambla de Girona, on es va fundar el Girona FC el 1930 i que després de la guerra es va anomenar, ja en d’altres mans, Café Nacional i que ara coneixem des de fa dècades com L’Arcada. I és la història de la Laura perquè se’n parla, d’ella, i perquè el llibre, editat per Viena Edicions, gira a l’entorn seu i de la família que va formar amb el metge Laureà Dalmau i Pla. Però és força més que la història d’una noia coneguda i rica de començaments del segle passat i s’acaba convertint en una descripció d’una Girona que ja no existeix però que va ser ben viva fins a la Guerra Civil i que després, com tanta gent del bàndol perdedor, les va passar magres. És la història de la Laura Norat escrita per la seva neta Carmina Roura Dalmau, amb el suport de la seva germana Esther, i que explica vicissituds gironines però també històries familiars que transcendeixen el tema familiar i ens acaben explicant una història col·lectiva.

El llibre es va publicar a finals de juny de l’any passat. Ja només amb el pròleg que signa l’escriptor Miquel de Palol, venen ganes de llegir-lo. Perquè el gran escriptor dels nostres temps, que porta el nom del seu avi poeta, hi recorda que aquella Girona del cafè Norat està relacionada amb Laureà Dalmau, metge, lletraferit, diputat d’ERC, home de família modesta que va tenir un gran pes aquells anys a Girona, amic de la colla dels De Palol, Rahola, Santaló... Aquesta és una història que val la pena conèixer perquè ens relaciona amb els nostres dies i amb els fills de la Laura i en Laureà, especialment la Fina –mare de l’autora, Carmina Roura Dalmau (Girona, 1955)–, i en Paco, el germà gran de la Fina, que no és altre que Francesc Dalmau, el metge que visitava a qualsevol hora, que tenia un ull clínic de primera i que, de gran, va ser alcalde de Palamós i diputat per ERC.

És una gran història gironina. El cafè Norat era un dels grans llocs de reunió, on tenia despatx fins i tot Dàrius Rahola, l’editor de L’autonomista. Era una família benestant, amb moltes minyones i cuinera i pentinadora, mas a Sant Joan de Palamós i casa a la Fosca. Pel llibre he sabut que el germà de la Laura, José, va ser regidor de Girona i que era un home conservador. La història comença quan la Laura té dotze anys i es prepara per ser una senyoreta. Al segon capítol és el torn de Laureà Dalmau, nascut a Agullana fill de flequer i pobre. Va estudiar medicina i es va convertir en un gran metge. Ja era un catalanista de pedra picada que escrivia a Catalanitat i que volia millorar la vida de la gent. Quan es casen, Laureà Dalmau no vol viure a la senyorial casa Norat de la Rambla, construïda per a la família, i busquen un racó més discret. Van a viure al casal Heras de Puig a Carreres i Peralta, ara hotel Palau Fugit. Més allunyat del centre, els pacients del doctor Dalmau tenien més ’intimitat. Laureà Dalmau va ser diputat republicà i això el va portar a l’exili per evitar acabar afusellat com el seu amic Carles Rahola i tants altres. Aquella família benestant que rebia el bisbe va quedar marcada a partir d’aquell moment.