Carles Rahola i Llorens va ser afusellat tal dia com avui fa 86 anys, a primera hora del matí i al cementiri de Girona, per les tropes franquistes que havien ocupat la ciutat el 4 de febrer anterior. Deu dies després va acabar la retirada i més de mig milió de persones van creuar la frontera amb França. Faltaven encara dies per al final de la Guerra Civil i per al ban que va publicar el cap de l’Estat, Franco, que governaria la dictadura fins a la seva mort, el 20 de novembre del 1975. Carles Rahola havia emprès el camí de l’exili, com van fer molts dels seus amics i el seu germà Dàrius, editor i director de L’Autonomista. Però quan ja havia marxat de la ciutat va decidir tornar perquè creia, de manera innocent, que no havia fet cap mal, no se’l podia acusar de cap delicte de sang i la seva feina a la Diputació i la Generalitat havia estat de gestió. Tres articles publicats al diari del seu germà, a qui sí que buscaven els franquistes per la seva militància activa, van portar Carles Rahola, després d’una vergonya de judici, davant les armes que li van llevar la vida.

La mort de Carles Rahola (Cadaqués, 1881) va ser un acte de venjança. Ell publicava als diaris, era escrivent de la Diputació, amic d’un grup d’intel·lectuals on hi havia Xavier Montsalvatge, Prudenci Bertrana i Miquel de Palol, no havia militat en cap partit i en un moment determinat, el 1932, va ser el delegat del govern català a les comarques de Girona. Els articles que va publicar van ser l’excusa: “Contra l’invasor”, “Refugis i jardins” i “L’heroisme”. Res hi havia per portar-lo al patíbul. La seva dona, Rosa Auguet i Farró, i els fills, Ferran, Maria i Carolina, es van quedar sense marit ni pare i van patir quaranta anys de mort civil. Amb la fi de la dictadura va arribar la rehabilitació de Rahola i la reedició de part de la seva obra, una defensa de la civilitat.

Carles Rahola s’ha convertit en un símbol. Però entre el 8 de març del 1939 i el 19 de gener del 1945 van ser 510 les persones afusellades al mur sud del cementiri: 508 homes i 2 dones. I 468 els dos primers anys. Llavors, generalment en grups de vint o trenta persones, tot i que el 28 de juliol del 1939 van ser 69 les afusellades. Només una va tenir el dubtós honor d’un afusellament individualitzat: Carles Rahola i Llorens.

Dels 510 afusellats, 208 eren pagesos, la professió més castigada; 29 eren paletes i 18 jornalers, 14 xofers, i també hi havia fusters, obrers, barbers, roders, carnissers i ferroviaris. Dels 510, 23 residien a Girona, 22 a Salt, 19 a Olot, 16 a Sant Hilari i 14 a Blanes. A la capital de les Guilleries havien nascut el major nombre de les persones ajusticiades: 13, seguit de les 11 de Salt, les 10 de Llagostera i Sant Feliu de Guíxols. També hi havia molta gent de Banyoles, Castellfollit, Arbúcies, Osor, Sant Esteve d’en Bas, Torroella de Montgrí o Verges. Cal no oblidar. Carles Rahola va ser un símbol, però van ser 510 els morts. Enterrats a la fossa comuna, que va haver d’ampliar l’Ajuntament el juny del 1939, el mateix dia que el ple sol·licitava la condecoració per al general Queipo de Llano. Cal fer memòria. La fossa comuna es va dignificar amb el primer Ajuntament democràtic i, sobretot, el 2010, amb la instal·lació de 510 plaques d’homenatge.