Buscant escola per als fills

Si aquests dies observeu un piló de mares i pares que es mostren neguitosos, o amb unes ulleres que revelen un cert insomni, no en tingueu cap dubte: són progenitors de nens o d’adolescents que al setembre estrenaran escola, o bé perquè aterren a I3, o bé perquè van de cap a un institut. Ara se celebren jornades de portes obertes als centres educatius –per si les mestres no tinguessin prou feina, cada cop s’ha posat més de moda organitzar trobades individualitzades amb els possibles clients– i serà qüestió de dies, a tot estirar setmanes, que tothom sabrà què li reserva el destí. Els que ja ho hem viscut en la pròpia pell comprenem el patiment d’aquestes famílies. Tots vam pensar en el seu dia que condemnaríem el nostre fill a l’analfabetisme i a l’ostracisme si no aconseguíem entrar en aquella escola o institut que era exactament el que estàvem buscant, malgrat que mai l’hem trepitjat per dins més enllà del dia que es vesteixen amb les millors gales. Qui més qui menys ens hem enamorat d’un projecte que ens encaixa com l’anell al dit, o això crèiem, i hauríem subornat el director o l’inspector de zona per aconseguir aquella plaça, no fos que de no assolir-la estiguéssim condemnant els fills a la mala vida. Després, però, un sorteig que t’atribueix un centre que potser vas posar a l’últim lloc de la llista per no deixar una casella en blanc més el pas dels anys, que t’ensenya que a tot arreu trobaràs gent fantàstica i gent que potser no ho és tant, et fan aterrar a la realitat i prendre-t’ho tot amb més calma. Per cert, un darrer consell per a alguns dels pares que us estreneu en això de la tria: eviteu criminalitzar la concertada i dir que abans el matricularíeu en un camp de concentració o en una escola de samba, no sigui que el sorteig us expulsi de l’itinerari que volíeu i després acabeu descobrint que us heu de menjar les vostres paraules.