El pim-pam-pum

Som l’objectiu. D’ençà del cop d’estat frustrat encara es veu més clar. Tot i els gravíssims problemes plantejats, la primera disposició que han dictat, la més urgent, és negar-nos la realitat i l’ús del mot “nacional”. No se sap què pensen fer amb el terrorisme, no se sap què pensen fer amb la situació econòmica; però, això de l’autonomia, ho tenen claríssim: l’autonomia ja està retallada, però el retallador que la re-retalli bon retallador serà. Un diari de Madrid ha arribat al punt de qualificar l’aplicació que fem de l’Estatut d’abús “delirant”.

Som l’adversari a abatre. El pim-pam-pum. Ho som de fa molt temps. Per segona vegada en aquest segle –que ja va cap a les acaballes– intentem treure el cap al món enfilant-nos en el petit tamboret d’un Estatut; la primera vegada, abans de cinc anys –i encara interromputs– un general engegà una guerra. Ara tampoc no han passat cinc anys. El nostre tamboret és considerat una impertinència “delirant” pels qui s’han acostumat a ocupar els poderosos setials. El periodista Pedro Calvo Hernando, en un altre diari de Madrid, es fa aquesta lògica pregunta: «Seria convenient tenir la seguretat que els nous vents autonòmics, la legislació sobre l’ús de la bandera, la llengua i la paraula “nació”, les recomanacions de Calvo Sotelo als seus il·lustres visitants d’aquests dies… no són indicis que uns altres poders paral·lels se superposen al poder del Govern o al paper normal que correspon als partits i a les institucions centrals o autonòmiques».

La corda sempre es trenca –o almenys es desfila– pel punt més feble: nosaltres.

Convindria analitzar, és clar, per què som febles, però això ens obligaria a fer una exploració històrica, social i política molt complexa, per a la qual no estic preparat ni aquest espai és vàlid. I encara hi ha una consideració prèvia: ¿som febles perquè ho som, només, o perquè ens imaginem febles?

En tot cas, això explica la política basada en la “prudència”. No oblidem que la prudència és una “virtut” si consisteix en “el discerniment del que és just i que condueix al fi últim de l’home” (o d’un poble). Però si es tracta simplement de por, o de temor al risc, ja no és virtut, sinó estricta passivitat. Totes les forces polítiques que avui pesen a Catalunya hauran de decidir a quina banda se situen del punt crític que separa les dues “prudències”. I no acabaré citant la famosa frase de Jordi Carbonell, sinó el que ha escrit, a Madrid i en castellà, Calvo Hernando: “No s’amaga pas darrere la prudència el començament de la capitulació? ¿No ha pas començat el Govern, i tothom, a retrocedir o a abandonar posicions més enllà del que dicta la prudència?”