Contrastos

M’escriu un mestre que treballa en una escola de l’extraradi barceloní. “De dotze mestres catalanoparlants que som, no em fa por dir que sóc l’únic que intenta fer viure en català les activitats dels nens, per tal que s’hi vagin avesant. Als altres col·legis del barri passa, si fa no fa, el mateix. Els professors de català ens fem creus de la insensibilitat de molts mestres catalans respecte a la seva llengua i al seu poble. Un decret de la Generalitat els obliga a donar sis hores de català per mitigar els efectes de la manca d’especialistes, i ells, mestres com són, fan el desmenjat tant com poden. Si arriben a donar la classe, la donen malament, sense desvetllar l’interès dels nens, i quan toca el timbre... sant Tornem-hi!: «Abre la puerta, cierra la ventana, venga, niños, al patio…». «Ep, i el català?» «Ah, el català… N’he de donar tres o sis hores setmanals! Ara resulta que he de donar classes de català i tot. Desdeluegu, aquests de la Generalitat…!» I arriba un punt que em demano: segur que al Principat només hi ha dues comunitats? A mi em sembla que n’hi ha una altra: la dels apàtrides voluntaris”.

He reproduït aquest clam perquè és una doble crida: d’una banda, als mestres que encara no hagin entès quin és el seu deure en aquesta hora crítica, i de l’altra als pares, perquè adoptin una actitud més exigent a les escoles dels seus fills.

Primer contrast: en una casa del carrer d’Urgell hi ha un porter de Marchena. Fa pocs dies que viu a Catalunya. Ha après a parlar bastant bé el català. Té una llibreta on ha anotat les paraules catalanes al costat de les equivalències castellanes, escrites amb una ingènua i original ortografia, perquè diu que el que l’interessa per damunt de tot és com es pronuncien. Així, pel seu compte, ha aconseguit d’integrar-se perfectament amb tots els veïns de parla catalana de l’escala. Per Nadal repartí felicitacions en castellà, per als castellanoparlants, i d’altres en català, escrites pels seus fills, que tot i ser de família castellana aprenen amb molt d’interès la nostra llengua a l’escola. I tot això els és perfectament compatible amb el fet de sentir-se andalusos i emocionar-se amb el cante jondo.

Contrast definitiu amb l’escola citada en començar: l’Ajuntament de Canet de Mar ha publicat un ban que diu: “Antoni Cruañas, batlle-president, faig saber: sense perjudici de l’esforç personal de cadascú en l’adquisició i l’ús del català, l’ajuntament de Canet de Mar vol assumir plenament la tasca que li correspongui en el procés de la normalització lingüística, conscients que la llengua és la senya més clara de la identitat d’un poble. Per això, la comissió permanent ha acordat oferir a tots els canetencs, sense distinció d’origen lingüístic ni d’ideologia, uns serveis gratuïts, mitjançant els funcionaris d’aquest ajuntament, de traducció del castellà al català i viceversa, que ens sembla que pot ser útil per a fer camí cap aquesta normalització. Ens agradarà molt de rebre una resposta positiva”.

Els funcionaris canetencs han complert el deure moral d’escriure –no sols parlar– la seva llengua i de poder ajudar així els seus conciutadans.