Sabem de quina manera Hitler i el règim nazi es va acabar, però no tenim tan clar com va començar. Sabem, això sí, que el partit del petit i vagament ridícul caporal va obtenir la majoria parlamentària en dues eleccions de 1932. El gener de 1933 la democràcia alemanya tenia un canceller que, en poques setmanes, destruiria el sistema democràtic que el va portar al poder. La feble república de Weimar es posava en mans de l’autoritarisme d’un il·luminat que va portar els alemanys a un abisme d’horror i violència. Un llibre recent de Timothy W. Ryback descriu minuciosament el procés d’aquells mesos que van canviar, tràgicament, la història d’Europa. No és cap èpica exemplar sinó un conjunt de casualitats, rebots polítics, traïcions i acords de sotamà. Pensem que els canvis històrics responen a estratègies programades, però la realitat resulta sempre més incerta i atzarosa. Només cal pensar en la nostra transició –sovint posada com a model de procés per fer el camí d’una dictadura a una democràcia–. No va ser el resultat d’un pla meticulosament planificat i si va sortir relativament bé és perquè, com se sol dir, algun Déu amable ens va donar un cop de mà. El procés “exemplar” va penjar d’un fil fins al desenllaç del cop d’en Tejero i molts pensem que encara va coix i que és una democràcia manifestament millorable. Ara veiem símptomes d’un procés invers: l’aparició de salvadors de la pàtria sol ser directament proporcional a la feblesa democràtica. En l’actual desordre mundial, la percepció de crisi democràtica està generant l’aparició de polítics que la fan servir per destruir-la. Els Hitlers i companyia són a la cantonada, esperant que el tren descarrili. Si avui la situació econòmica fos la de l’Alemanya (i Europa) dels anys trenta, hi tornaríem a ser. Per això el llibre de Ryback és oportú. ¿Es repetirà la manca de coratge civil i de direcció política que va portar Hitler al poder? Alemanya 1933 / EUA 2025, diuen alguns, i veuen futurs que no volem imaginar.