La carta de la Khaoula

No sé si han lle­git la carta que la bis­ba­lenca Kha­oula Echa­o­uech ha adreçat a Sílvia Orri­ols. En un text emo­tiu i edu­cat, li demana que la con­si­deri més enllà dels seus pre­ju­di­cis i que no li negui el dret a for­mar part de Cata­lu­nya. Li recorda que el nos­tre ha estat sem­pre un país de tro­bada, de bar­reja, de resistència i d’espe­rança i amb una certa deso­lació li retreu que la faci sen­tir estra­nya a casa seva. És cata­lana, explica, perquè aquí han cres­cut les seves arrels, els seus som­nis i el seu futur, i musul­mana perquè aquesta és la fe de la seva família. Pot reci­tar Ver­da­guer i, com tan­tes musul­ma­nes cata­la­nes que somien ser mes­tres, met­ges­ses o escrip­to­res, rei­vin­dica el català amb orgull perquè també cons­ti­tu­eix la seva iden­ti­tat. Conec gent com la Kha­oula. Formo part de la legió de pre­di­ca­dors malalts de llen­gua que, fent volun­ta­riat o en les rela­ci­ons quo­ti­di­a­nes, ani­mem els nou­vin­guts i els seus fills a abraçar la cata­la­ni­tat. Són musul­mans, par­len català i havien entès que sota una este­lada mai hi tro­ba­rien l’hos­ti­li­tat que a vega­des s’ocul­tava sota una ban­dera espa­nyola. Ja no és així. És una de les degra­da­ci­ons que hem d’agrair a Orri­ols i com­pa­nyia. A rebuf dels dis­cur­sos d’odi que s’escam­pen pel món i que han fet seus sense estal­viar cap cru­el­tat, ali­men­ten la para­noia de la gran subs­ti­tució mal­grat que el per­cen­tatge de musul­mans no supera el 5% i des del 2014 ha dis­minuït, mag­ni­fi­quen la sen­sació d’inse­gu­re­tat per abo­nar polítiques auto­ritàries, jut­gen col·lec­ti­va­ment i no indi­vi­du­al­ment, denun­cien alguns abu­sos o dis­fun­ci­ons per tom­bar ínte­gra­ment les polítiques soci­als i labo­rals, menys­preen el canvi climàtic i són par­ti­da­ris de la regressió fis­cal i les pro­pos­tes econòmiques més lli­be­rals. És, com és lògic, el pro­grama ideal dels ange­lets que els han finançat i que ara ja conei­xem. Un com­pendi de polítiques de dreta que, com­ple­men­ta­des amb la dosi con­següent de supre­ma­cisme, racisme, xenofòbia i l’ànsia de reta­llar drets fona­men­tals, els situa clara­ment en l’equip dels ultra­dre­tans i pro­to­fei­xis­tes que es van reu­nir a Madrid.

No és la pri­mera vegada que sento que els pit­jors dimo­nis es con­cre­ten i crei­xen com una fata­li­tat impa­ra­ble. Vaig expe­ri­men­tar el mateix males­tar amb Ciu­ta­dans. Ara ja han pas­sat a millor vida, però els efec­tes sobre els con­sen­sos de país que van tren­car per­vi­uen dis­se­mi­nats per l’arc par­la­men­tari. Amb AC és pro­ba­ble que la història es repe­teixi. Tot i que es nodrei­xen de cor­rents pro­funds que cir­cu­len per tot el món i que ja veu­rem on ens por­ta­ran, crec que aquest país és molt millor que ells i les seves pro­pos­tes i mai supera­ran un deter­mi­nat sos­tre de vot. Altra cosa són les toxi­nes que ino­cu­la­ran a la política cata­lana.

Segueixo, gene­ral­ment com un sim­ple badoc, con­nec­tat a algu­nes xar­xes soci­als. D’un temps ençà, a Face­book, que s’ha con­ver­tit en una espècie de cen­tre de dia, puc obser­var-hi alguns entu­si­as­tes d’Orri­ols. Denun­cien la delinqüència, la immi­gració i el saqueig dels recur­sos públics amb dades de ter­ra­pla­nista, però molta con­vicció. Patei­xen pel català però expul­sen de la cata­la­ni­tat, des de nai­xe­ment, tots els que no tenen el seu to de pell, allu­nyant-nos de qual­se­vol futura hipòtesi inde­pen­den­tista. No sé quan­tes vega­des els han atra­cat, però men­gen cada dia sense pen­sar que el 73,2% dels afi­li­ats al sec­tor agrari són migrants, fan cafès, cer­ve­ses i menús pres­cin­dint que a l’hos­ta­le­ria vore­gen el 36%, i quan arribi, si no els ha arri­bat encara, el moment en què algú els hagi de can­viar l’ori­nal, podran cons­ta­tar l’ori­gen del 50,4% de les tre­ba­lla­do­res de la llar. No cal ni que esmenti les pen­si­ons i el canvi climàtic per evo­car allò del dino­saure enco­rat­jant el mete­o­rit.

Diria que la Kha­oula, més que a Orri­ols, ens adreça la carta a nosal­tres. Sap que a l’ànima endu­rida de la líder d’AC aquests argu­ments no li pro­vo­ca­ran ni un lleu pes­si­go­lleig i que cap tes­ti­moni ni cap rao­na­ment farà que aban­doni el camí que creu que la con­duirà a l’èxit. Som nosal­tres els que, per la Kha­oula, pel futur de la llen­gua i del país, per la inde­pendència, el ter­ri­tori i la mínima con­vivència, hem d’allu­nyar AC del poder. Ho hem de fer, fins i tot, pen­sant en els seus votants. Ja sé tot allò que diuen del procés, de l’esquerra, de la crisi social i la des­es­pe­rança... D’acord, tot el que vul­guin, però ningú s’aferra a les polítiques d’odi sense degra­dar-se, ni prac­ti­car la mal­dat, sigui direc­ta­ment o en la seva versió banal.