Llum de febrer

Hi ha hagut un dia, només un per ara, que la llum de febrer ha entrat radi­ant dins de casa. Era molt d’hora i anava a les pal­pen­tes pel cor­re­dor com sem­pre, per no des­per­tar els que encara dor­mien, i en entrar al des­patx vaig tro­bar-me-la escla­tant a la fines­tra, aque­lla claror tan neta i jovial que gai­rebé et tomba d’esquena, que podries pro­jec­tar damunt un paper i et dibui­xa­ria el moment més feliç de la teva vida untat amb suc de man­da­rina. La llum dels començaments. Et can­via l’ànim, una llum així. Et porta una pro­mesa d’escal­for quan tens encara les cor­ti­nes tira­des, les man­tes al llit, la cale­facció en marxa; et posa un futur al davant, una espe­rança en els dies apro­fi­tats i bons, com aquesta que ha vin­gut a posar-se al vidre de la fines­tra, sense cap tre­mo­lor esce­nogràfica, tota viva i ful­gu­rant, men­tre encara et fre­ga­ves les lle­ga­nyes de l’hivern als ulls. Hi ha un moment, al febrer, que no només flo­rei­xen els amet­llers, amb aque­lla finesa de flor de cotó ori­en­tal, sinó que el món sen­cer sem­bla des­em­pe­re­sir-se, les bran­ques sar­men­to­ses i tot, que ja bus­quen alguna cosa, que s’esti­ren per rebro­tar en lloc de con­ti­nuar tor­tu­rant-se. Els dies, per fi, s’allar­guen, solem dir, encara que per ser exac­tes el fet és que per fi ens n’ado­nem. Soc cada vegada més d’estiu que no pas d’hivern, suporto millor la calor que el fred, però no hi ha cap mes que em com­mo­gui més que el febrer, que anti­cipa la joia de la llum amb el seu des­til·lat més per­fecte. Vindrà el març amb les seves glaçades intem­pes­ti­ves, però ja la tenim aquí, com diu Eli­za­beth Strout, l’or d’aquesta llum que esberla el món.