Al principi, només era l’equip de futbol que havia aconseguit retirar el carcan del meu home després d’arrossegar-se per tots els camps de segona regional fins als quaranta anys. Hi vaig anar per primera vegada precisament un dia que li havien organitzat una mena d’homenatge, consistent a humiliar-lo amb un partidet contra els més joves que almenys va servir perquè acceptés que necessitava operar-se del maluc, però no perquè posés seny: va jugar tot el partit amb les botes més barates i amb el número equivocat que havia trobat aquell mateix matí en una botiga d’esports. No hi ha pas cap principi de causalitat, però el fet és que després d’allò vam tardar força temps a tornar-hi, a Lladó. Va ser per la fira del formatge que organitzen des de fa vint-i-vuit anys i que recordo sobretot per dos fets extravagants: que, per dinar, ens van servir pa amb tomata amb botifarra, ni un trosset de formatge, i que mentre passejava pels carrers del poble amb el nen agafat de la mà, vaig pensar: “M’agradaria viure aquí.” És l’únic lloc, fora del barri vell de Salt, que m’ha inspirat una expansió sentimental d’aquesta classe, i voldria que s’entengués el que vull dir: estar-se, podem estar-nos a molts de llocs, però viure-hi només ho fas de debò allà on et sents acollit. Potser hi ajuda aquesta cosa fronterera que Lladó comparteix amb els pobles de la Garrotxa d’Empordà, amb un braç tocant a mar i l’altre, a la Mare de Déu del Mont. Quan t’hi acostes venint de Girona, ho entens perfectament: el paisatge es va aplanant de mica en mica, ajagut per la tramuntana, però els pagesos encara hi lliguen les garbes a l’estil de la muntanya. El fet és que al final, a Lladó, no hi he acabat vivint, tot que vaig aconseguir casar-m’hi, davant el quadre de les Noces de Canà de Marià Llavanera. Portava un vestit que m’havia comprat aquell mateix matí en una botiga qualsevol, de manera que potser sí, que tinc l’home que em tocava. Aquest dissabte hi tornarem, a Lladó, poble nupcial, terra de meravelles, que des de fa dos anys celebra la jornada literària Lladó Lletres Llibres, tan poc convencional, que consisteix en unes presentacions en parella en què cada escriptor ha de parlar del llibre de l’altre. Digueu-me si això no és acolliment.