Cor de piruleta

La galeta doble era de neula i cacau, amb un inte­rior far­cit de cremós de xoco­lata amb llet i ave­llana. També hi havia cara­mel i vai­ni­lla. La cre­ació de la pas­tis­se­ria La Menuda, pen­sada per a un, tot i que la porció per­me­tia com­par­tir-ho, es defi­nia com “l’indi­vi­dual de l’amor per a la per­sona que tant esti­mes”. La cober­tura era del ver­mell de les madui­xes, amb la tex­tura de mel­me­lada, i coro­nava la doble galeta que, en forma de cor, pro­vo­cava un “oh!” quan l’obse­quiat obria la capseta el dia en què cal demos­trar, exhi­bir que s’estima. I es fa amb el que s’ha adop­tat com a símbol d’uni­ver­sal de l’amor. El cor que es marca a l’escorça d’un pollan­cre, amb les ini­ci­als a dins, empa­re­llant-les en una eter­ni­tat fictícia; la que dura la pri­ma­vera. L’emo­ti­cona que s’envia com a res­posta perquè és més ràpid que escriure una frase, que cal pen­sar, i amb el dibui­xet, naïf, s’acon­se­gueix aquell “oh” reac­tiu, impul­siu i pal­pi­tant. La ico­no­gra­fia amo­rosa és, per si mateixa, bleda; ens enfava. Penso en els ange­lets mur­ris amb els seus arcs fent diana equi­vo­cada quan hi ha la bellesa harmònica neoclàssica del petó d’Eros revis­co­lant Psi­que. Hem infan­ti­lit­zat el cor i hem mer­can­ti­lit­zat els afec­tes. Pot­ser cal­dria recu­pe­rar el rea­lisme dels dibui­xos amb dimen­si­ons de les lliçons d’ana­to­mia, els que mos­tren un òrgan buit de parets mus­cu­lars grui­xu­des, amb les venes, vàlvu­les i artèries més bla­vo­ses que roges, un cor de color sang i no el de la piru­leta ver­me­lla que ens agrada lle­par.