Educar en la cultura de la por

Només han pas­sat dues hores d’ençà que va mar­xar perquè havia que­dat per fer un tomb. És un dis­sabte a la tarda, se suposa que els car­rers estan a ves­sar de gent i tor­narà per sopar. Tot dins el com­por­ta­ment accep­ta­ble d’una per­sona aca­bada d’ater­rar en l’ado­lescència, l’apoteòsica etapa en què els fills poden pas­sar d’ado­rar-te a esco­pir-te en tres segons. Només can­vi­a­ria, si tingués certs poders, que a l’hivern no fos­quegés tan aviat, que vul­guis o no una està més tran­quil·la les hores de llum natu­ral. Que hem lle­git o après que la nit debi­lita els cors però també atia l’ànima de qui vol fer mal. Fa massa poc que ha començat a sor­tir pel seu compte, amb l’única super­visió adulta del ras­treig del mòbil, així que, com a mare, encara estic apre­nent a pren­dre’m les noves eta­pes, seguint els seus codis de comu­ni­cació, amb keep calm. Abans de per­dre-la de vista li he repe­tit tres o qua­tre cops –pot­ser n’han estat uns quants més i no en soc cons­ci­ent– que es des­pla­cin sem­pre en grups nom­bro­sos i per zones il·lumi­na­des i li he dema­nat que s’asse­guri que duu bate­ria al telèfon. Després, un cop al car­rer, li he enviat un parell de cops un “tot bé?”. Amb el segon “síííí”, que no sé si tra­duir-lo com un “estic bé” o pot­ser com un “que sí, que ets un plom”, m’he atu­rat a pen­sar com, sense pre­ten­dre-ho, l’estic edu­cant en la cul­tura de la por, que és pre­ci­sa­ment el que volia evi­tar a qual­se­vol preu. Sem­pre he vol­gut fills valents, i tenia clar que con­tri­bui­ria que ho fos­sin, però després veus dades que espan­ten, i maleïm el mas­clisme però el nos­tre inte­rior con­ti­nua pen­sant que les noies neces­si­ten més pro­tecció que els nois, i el teu cap passa per moments que demana permís per explo­tar. Però suposo que ser mare també es tro­bar-te sovint enmig d’are­nes move­dis­ses i empas­sar-te una con­tra­dicció dar­rere d’una altra.