Entre blanc i negre, colors

Un dia algú va dir: es can­vi­a­ran els fuets per coi­xins de cotó. George Orwell, a 1984, veia el futur amb règims auto­ri­ta­ris, con­trol de la infor­mació, mani­pu­lació de la història i vigilància extrema de la població. Aldous Hux­ley, a Un món feliç, apos­tava per una soci­e­tat con­di­ci­o­nada des de la infància, amant de la seva escla­vi­tud a través de pla­ers, luxúria i dis­trac­ci­ons cre­a­des per no pen­sar ni cri­ti­car un govern mun­dial que ho con­trola tot. Dues dis­to­pies que no es con­tra­di­uen sinó que s’amal­ga­men per crear la nova rea­li­tat que s’albira. Ni tot és blanc ni tot és negre, si ens fixéssim més en l’espec­tre entre l’un i l’altre veuríem colors, evi­tant així una pola­rit­zació social gene­ra­lit­zada.