La casa blanca

Com que la tafa­ne­ria a inter­net no té límits, qui s’entre­tin­gui bus­cant infor­mació sobre temes del seu interès pot pas­sar una estona llarga sal­tant d’un arxiu a un altre, d’un tema interes­sant a un altre de més interes­sant, com pas­sava quan es regi­ra­ven les pàgines d’una enci­clopèdia de paper on s’acu­dia per resol­dre un dubte i es cor­ria el risc de no sor­tir-ne fins a haver esgo­tat la curi­o­si­tat per altres matèries des­co­ber­tes en obrir el volum.

A més, una de les vir­tuts de la tec­no­lo­gia moderna és poder cap­bus­sar-se en els temps pas­sats amb foto­gra­fies, històries i, sobre­tot, vídeos com el que motiva aquest escrit. Si es fa una cerca a l’espai web de You­Tube sobre la Bar­ce­lona dels anys sei­xanta, hi apa­reix un vídeo extra­or­di­nari pen­jat per l’usu­ari @Ker­li­mann, espe­ci­a­lit­zat en mate­rial de temàtica retro i ori­gen ale­many.

Això fa pen­sar que la per­sona que va fil­mar les imat­ges podria ser un ciu­tadà cen­tre­eu­ro­peu de visita a la ciu­tat, un dels pocs turis­tes que ales­ho­res hi venien. La fil­mació dura set minuts i arrenca davant del luxós hotel Pre­si­dente, a la con­fluència de Mun­ta­ner i l’ales­ho­res ave­nida del Gene­ra­li­simo Franco. Les imat­ges aga­fen dina­misme i es con­ver­tei­xen en una llarga pas­se­jada per la ciu­tat de la Sagrada Família amb només qua­tre tor­res, pas­sant per la gran reixa que tan­cava el Moll de la Fusta i fins al car­rer del Carme sense boti­gues de mòbils ni sou­ve­nirs. Amb la càmera a bord d’un cotxe, les imat­ges ense­nyen uns car­rers per on cir­cu­len Seat 600 i més Seat 600 en un trànsit ale­gre i fluid. I amb aquesta ale­gria, a la qual con­tri­bu­eix el fons musi­cal de cool-jazz triat per a l’ocasió, l’espec­ta­dor es troba viat­jant per la ciu­tat, bai­xant per la Via Laie­tana fins que de cop i volta a l’esquerra de la imatge hi apa­reix un edi­fici que des­taca per la seva façana blanca, com si fos una casa neta, una hos­tat­ge­ria vir­gi­nal.

És impac­tant con­tem­plar una imatge de vida quo­ti­di­ana de Bar­ce­lona, un dia de ple estiu, perquè així ho delata el cel blau, la boi­rina i la manera com va ves­tida la gent, amb vehi­cles amunt i avall, i, tot d’un ple­gat, topar-se amb la con­tem­plació d’aquest edi­fici que ales­ho­res vivia el seu punt àlgid com a cen­tre d’ope­ra­ci­ons de la poli­cia política de Franco, com a cau de tor­tu­res i repressió. La pre­gunta que sus­cita la imatge és clara: què deu­ria pas­sar als cala­bos­sos i des­pat­xos d’aquest edi­fici blanc, netíssim, un dia de sol radi­ant i en un moment de vida ale­gre quan la càmera hi va pas­sar per davant?

L’apa­rició de l’edi­fici en el pla és fugaç i només es pot obser­var de pas­sada perquè la càmera segueix Via Laie­tana avall dei­xant enrere la pre­fec­tura, amb dos vehi­cles poli­ci­als sinis­tres, Seat 1500 de color negre, apar­cats a cos­tat i cos­tat de l’entrada, i les seves fines­tres i bal­cons dels pisos supe­ri­ors on hi havia des­pat­xos uti­lit­zats pels tor­tu­ra­dors per dur-hi a terme les seves pràcti­ques repug­nants.

Tor­tu­ra­dors, amb noms i cognoms que després de la feina tor­na­ven a casa i s’entau­la­ven amb la família com aquell qui res, tor­tu­ra­dors iden­ti­fi­cats per les seves vícti­mes, els noms dels quals van tor­nar a res­so­nar ahir en l’acte que cada dos dimarts demana que la pre­fec­tura esde­vin­gui un espai de memòria. Un acte sense jazz de fons però amb tota la deter­mi­nació del món, tota la raó, tota la ràbia.