Vance

Es pot dis­cre­par d’algu­nes opi­ni­ons del vice­pre­si­dent J.D. Vance i alhora ser-ne fan? És el meu cas. Qual­se­vol apro­xi­mació a la seva bio­gra­fia cor­ro­bora l’expressió nord-ame­ri­cana “self made man”; només on exis­teix la igual­tat d’opor­tu­ni­tats, no pas de resul­tats, algú pot pas­sar d’una família deses­truc­tu­rada i un entorn social deca­dent a la més alta magis­tra­tura del seu país. Perquè és evi­dent que més aviat que tard J.D. Vance serà pre­si­dent dels Estats Units. Què s’ha dit als mit­jans de comu­ni­cació crítics amb Donald Trump sobre el dis­curs que Vance va pro­nun­ciar a la con­ferència de segu­re­tat de Munic cele­brada recent­ment? Que amb aires de supe­ri­o­ri­tat va recri­mi­nar als euro­peus el seu atac a la lli­ber­tat d’expressió; con­cre­tem: va cri­ti­car la seva escassa tolerància amb les opi­ni­ons no com­par­ti­des i la con­següent violència que la Unió Euro­pea, en par­ti­cu­lar alguns dels estats mem­bres, està exer­cint sobre el dret de la gent a dir el que pensa i, per tant, sobre la lli­ber­tat de consciència. Per des­comp­tat, sem­pre roman un dubte sobre la lesió que, si es per­met sense límits, pot pro­duir expres­sar les pròpies idees en altres béns jurídics i valors soci­als a pro­te­gir. Si totes les per­so­nes són tole­ra­bles (inclosa Gascón), no totes les idees ho són. Es tracta sem­pre d’una tensió irre­solta, però no obli­dem que a la tra­dició nord-ame­ri­cana i a la tra­dició euro­pea hi ha una manera dife­rent d’apro­xi­mar-se als límits d’aques­tes lli­ber­tats civils, pot­ser pel ben divers paper ator­gat a l’Estat en la vigilància de la ciu­ta­da­nia, pot­ser per la visió dife­rent de la relació entre la Cons­ti­tució i les lleis. La veri­tat és que als EUA s’entén només com a repro­va­ble aquell tipus de lli­ber­tat d’expressió que generi un perill immi­nent per a la segu­re­tat i la inte­gri­tat de les per­so­nes, men­tre que la pon­de­ració a Europa es rea­litza sobre­tot en relació amb els drets de la per­so­na­li­tat (honor, inti­mi­tat, dig­ni­tat) i es cri­mi­na­litza aquell tipus d’expressió que s’entén com a delicte d’odi perquè poten­ci­al­ment pugui con­duir a la per­se­cució de mino­ries (una d’elles, però, són les dones, la mei­tat de la població mun­dial).

Tan­ma­teix, en aquesta mateixa línia nord-ame­ri­cana de mini­mit­zar els límits a la lli­ber­tat d’expressió s’ha mani­fes­tat també el TJUE en relació amb les opi­ni­ons contràries a cert valors i idees, per més feri­do­res que siguin. I, seguint aquesta línia, el nos­tre TC i alguns vots par­ti­cu­lars al Suprem s’han ali­neat a par­tir d’ales­ho­res amb les peti­ci­ons que en orga­nis­mes com Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal s’han fet per tal que s’eli­mi­nin del Codi Penal espa­nyol els delic­tes d’injúries a la Corona, con­tra els símbols de l’Estat, com la ban­dera, o, i en això ha comp­tat amb el beneplàcit de l’actual govern espa­nyol, con­tra els sen­ti­ments reli­gi­o­sos. Si això és així, podem con­cloure que el nos­tre sis­tema s’acosta cada cop més a la tra­dició nord-ame­ri­cana, per a la qual la lli­ber­tat d’expressió i la lli­ber­tat infor­ma­tiva que hi ve de la mà són béns de pri­mer nivell en la cons­trucció d’una opinió pública lliure i per tant sols en situ­a­ci­ons extre­mes poden ser limi­tats. En poques parau­les, el femer de Twit­ter és tan legítim ara com abans. Qui som, ens ve a dir Vance, per deci­dir que cer­tes opi­ni­ons no es poden expres­sar o per deci­dir qui ha estat enga­nyat abans de par­lar?

Un segon ele­ment pel qual en els ambi­ents d’“indig­nació pro­to­col·lària” (a més d’un cal­dria pre­gun­tar-li en pri­vat què pensa de veri­tat sobre el par­ti­cu­lar) s’ha cri­ti­cat la inter­venció de Vance és el seu escàndol per l’anul·lació de les elec­ci­ons a Roma­nia en haver-se conclòs que el prorús can­di­dat s’havia alçat amb la victòria. El segon meló que s’obria així no pot ser més actual, vist el dilema que afronta Junts en la moció de cen­sura que es pre­para con­tra Sílvia Orri­ols a l’Ajun­ta­ment de Ripoll: convé o és legítim que par­tits polítics que el mateix sis­tema entén legals siguin obvi­ats als mit­jans de comu­ni­cació i expul­sats de qual­se­vol acord o pacte? És la seva victòria el sim­ple pro­ducte de la desin­for­mació? Al país del hill­billy i a Ripoll les pre­gun­tes poden tenir res­pos­tes dife­rents, però ens adver­tei­xen de la sac­se­jada que està patint un pano­rama polític on les velles for­mes de poder no resis­tei­xen les noves exigències d’una ciu­ta­da­nia que està, pot­ser injus­ta­ment, espe­rant mira­cles dels seus gover­nants, però que, en qual­se­vol cas, no ha de ser con­si­de­rada estúpida pel fet de sen­tir-se dece­buda. En el fons, res de nou.