Hores benignes

Tinc un amic que viatja sovint, per la feina, i no se’n perd ni una: quan passa per Amposta car­rega el cotxe d’arròs, quan tra­vessa les Gar­ri­gues hi com­pra llau­nes d’oli, quan és al Pri­o­rat recull una bona mesura de vi. La seva casa de la vall d’Aro s’ha con­ver­tit en una mena de mos­trari dels pro­duc­tes del camp català, i no dic un museu perquè aques­tes peces no s’hi reu­nei­xen per ser con­ser­va­des, sinó con­su­mi­des.

L’altre dia con­vidà el veïnat a aple­gar-se al bosc de la casa a men­jar calçots. Aca­ba­ven d’arri­bar dos o tres cen­te­nars de calçots esplèndids. Els enfilà amb paciència en llarguíssims fil­fer­ros, calà foc als sar­ments pre­pa­rats i començà l’ope­ració calçotada. Damunt una taula hi havia petits cos­sis amb la salsa que dóna tanta gràcia al calçot, feta amb amet­lles, ave­lla­nes, all, oli i força coses més.

Una vegada em van expli­car, a Valls, que les cebes blan­ques són plan­ta­des de manera que que­din cober­tes de terra en solcs pre­pa­rats. El que en diem calçot és, de fet, el grill d’aquesta ceba, i durant la crei­xença es calça periòdica­ment per acon­se­guir la màxima alçada de la ceba a canvi de la reducció del diàmetre, i així el calçot acaba sem­blant un espàrrec de quinze o vint centímetres d’altura. L’èxit de les calçota­des –qui ho havia de dir als vallencs de pas­sa­des gene­ra­ci­ons!– és extra­or­di­nari. La inco­mo­di­tat i l’empas­ti­fa­ment de les mans no han estat cap obs­ta­cle a la difusió del cos­tum, prac­ti­cat per milers de per­so­nes conduïdes, sovint, per cor­rues d’auto­cars. Pot­ser, ben al con­trari, l’anti­con­ven­ci­o­na­lisme hi ha con­tribuït. La gent té ganes de fer coses dife­rents.

Som en plena tem­po­rada de calçots –es men­gen fins a mig abril– i aquest vege­tal fa d’entrada a un plat de porc, seguit de dolços i tot ple­gat engo­lit a força de porró. A l’auto­car de tor­nada, les diges­ti­ons solen ser som­no­len­tes i medi­ta­ti­ves.

Enguany, a la calçotada dels amics que us deia, vaig poder com­pro­var que he pro­gres­sat una mica. Els pri­mers anys només acon­se­guia d’embru­tar-me les mans amb la pell del calçot car­bo­nit­zada; ara m’embruto igual però, a més, em menjo el calçot. Cal fer-ho a peu dret. S’agafa el calçot amb una mà per la punta, i amb l’altra s’aguanta el cap amb una certa ener­gia; s’estira amb l’habi­li­tat necessària perquè la capa exte­rior, que ha que­dat cre­mada, se separi de la carn blanca de la ceba cuita, que ha de sor­tir sen­cera. Ales­ho­res es passa el calçot per la salsa i arriba el moment crític: cal men­jar els calçots amb la tècnica ani­mal, és a dir, alçant el cap i dei­xant caure la ceba untada a la boca.

Abso­lu­ta­ment xocant, direu. O i tant! Però pot­ser us sor­prendrà encara més que, aca­bat l’últim calçot, la mes­tressa de casa es rentés les mans per posar-les al piano de cua i ofe­rir-nos una mica de Bach. Les coses, a vega­des, són així de sen­zi­lles i satis­factòries. La feli­ci­tat pot ser una papa­llona fugis­sera –negra de calçot, blanca de música– que neix a les pun­tes dels dits.