L’aurèola

L’aurèola humana és estu­di­ada de fa temps. Sem­bla que tots nosal­tres eme­tem una llu­mi­no­si­tat que a sim­ple vista no podem veure però l’ener­gia de la qual es pot com­pro­var amb els apa­rells adi­ents. D’altra banda, aquesta irra­di­ació no és pas exclu­siva de l’ésser humà, i s’ha docu­men­tat, per exem­ple, en deter­mi­nats estu­dis sobre plan­tes.

El que sí que és abso­lu­ta­ment nou –almenys per a mi– és l’afir­mació feta per uns científics que estu­dien, a la Unió Soviètica, la llu­mi­no­si­tat del cos humà: diuen que, quan en una reunió de dones apa­reix un home, les dones s’il·lumi­nen; és a dir, la llu­mi­no­si­tat de les seves aurèoles aug­menta. Uns sofis­ti­cats apa­rells detec­ten aquesta reacció. Se suposa que als homes ens passa el mateix, encara que la notícia guarda sobre aquest punt un silenci molt mas­clista.

Algú dirà que no cal acu­dir a les aurèoles per a saber, en molts casos, que ha com­pa­re­gut una dona davant d’un grup d’homes, si tenim en compte l’expressió dels ulls, dels ges­tos –i a l’inrevés igual–. Ah, però gràcies a les aurèoles no ens que­dem en la superfície del con­tacte –que pot ser enga­nyosa–, sinó que anem al fons de la inter­re­lació entre els éssers humans. L’aurèola es fa més o menys llu­mi­nosa segons el grau “real” de sim­pa­tia o con­nexió entre dues per­so­nes, i en el cas de dos ena­mo­rats les res­pec­ti­ves aurèoles –diuen– es con­ver­tei­xen en autèntics cas­tells de focs arti­fi­ci­als.

Els savis sug­ge­rei­xen que l’ús del detec­tor d’aurèoles abans de con­traure matri­moni seria molt posi­tiu, perquè en un per­cen­tatge de nuvis hi ha unes incom­pa­ti­bi­li­tats que les aurèoles des­co­bri­rien. “Deixa’m veure la teva aurèola, Pep”... “Amb la con­dició que m’ense­nyis la teva, Qui­meta.” Crec que som a punt de tro­bar la defi­ni­tiva i irre­ba­ti­ble causa de divorci: el divorci aure­o­lar.

Perquè és evi­dent que no es pot creure en les aurèoles de llu­mi­no­si­tat per­ma­nent, de la mateixa manera que no ho són els sen­ti­ments. Quan els con­flic­tes entre una pare­lla comen­ces­sin a sovin­te­jar o a agreu­jar-se, podrien pre­sen­tar-se tots dos a l’aureolòleg, el qual diagnos­ti­ca­ria: “Veuen?, se’ls comença a pan­sir aquesta zona…” “I no hi ha cap manera de car­re­gar les bate­ries?…”

L’anàlisi d’aurèoles pot con­ver­tir-se en una clau per a expli­car-ho tot: per què els fut­bo­lis­tes Krankl i Simon­sen no s’ente­nien, per què el cap de secció dis­culpa tots els errors d’en Pere i en canvi no n’admet cap d’en Beren­guera, per què, en defi­ni­tiva, tenim “estra­nyes” afi­ni­tats i “incom­pren­si­bles” ani­mad­ver­si­ons. Ara ja ho sabem: a més d’un car­net d’iden­ti­tat legal, tenim una iden­ti­tat aure­o­lar, i qual­se­vol dia la codi­fi­ca­ran i l’eti­que­ta­ran. Hau­rem de pre­sen­tar la nos­tra aurèola, jun­ta­ment amb dues fotos i la par­tida de nai­xe­ment, sem­pre que cal­gui fer algun tràmit, i la poli­cia podrà obser­var com reac­ci­ona –si ens “il·lumi­nem” o si ens “enfos­quim”– davant una suc­cessió de fotos de líders polítics, hàbil­ment gra­du­ada de dreta a esquerra.