Record

La mort d’Antoni Comas ha afectat profundament el món universitari català. En permetre’s per primera vegada, l’any 1965, l’existència d’una càtedra de literatura catalana a la Universitat de Barcelona, en Comas la guanyà. Després passà a ésser el cap del departament de filologia catalana. Era un recercador i un assagista valuós, però la seva obra escrita és la cara més personal d’una tasca que tenia una altra cara col·lectivament molt útil i de la qual algú havia de responsabilitzar-se: la formació, urgent i solvent alhora, de professors de literatura catalana.

Tot això, i molt més, és clar, forma part de la seva biografia. Però, en saber que havia mort, jo no he pensat en l’Antoni Comas d’ara, amb el qual no havia mantingut gaires contactes, sinó en aquell noi que vaig conèixer, si no m’equivoco, a Argentona. M’ha costat d’acceptar que, la veritat objectiva, la donava el titular del nostre diari: “El catedràtic Antoni Comas morí víctima d’un infart”. Són uns mots que no lligaven amb la meva imatge d’en Comas. Catedràtic? Aleshores –quants anys fa? vint-i-cinc, potser?– era un noi que parlava poc, era prim i tenia la timidesa dels discrets. En aquella tertúlia argentonina de quan érem joves, hi recordo el ponderat Joan Rectoret, afeccionat als llibres i a la pintura contemporània; l’exuberant Lluís Terri, que escrivia tannkas i feia “ferros vinclats”… i l’Antoni Comas, que s’ho mirava com si fos una mica distant, però era la distància de l’observador, de qui, tot i no refusar de participar en el joc, sap que el seu joc és un altre.

No, la paraula “catedràtic” té un dring massa fosc –en definitiva: poc dring– per a aplicar-la a Antoni Comas. Aquell noi que recordo mig enriolat i mig escandalitzat davant la gresca dels altres no perseguia una “plaça”, sinó que l’empenyia una “feina”. Aleshores no podíem sospitar-ho. La seva extrema delicadesa de tracte, fruit d’una sensibilitat que jo gosaria qualificar d’excessiva si pensés que l’ha pogut conduir a l’infart, els seus silencis “pensants” –perquè hi ha silencis d’endormiscament i silencis imposats per la mateixa tensió mental– i en general la seva actitud era la del bon noi –i en això no ens hem enganyat pas al cap dels anys– que semblava destinat a anar-se defensant de la vida, sempre massa bel·licosa.

Aleshores no sabíem que aquell noi que s’enrojolava fàcilment estava carregant en secret les bateries del lluitador i que la seva incapacitat de crear enemics seria realment “revolucionària” en l’àmbit cultural, permetent-li d’integrar –quan arribaria a regir el departament universitari– tota mena de persones i tendències.

Ha mort el mateix dia que l’editor li havia de dur a casa seva els nous exemplars de l’Antologia de la literatura catalana que havia preparat. Jo n’obro un pel punt d’aquests versos, escrits fa més de quatre segles: “anar-se’n vol lo meu senyor: ell està ací, jo ja l’enyor”…