El minut heroic

Si el cel exis­teix, la monja Viqui Molins hi ha entrat per la porta gran; se l’ha ben gua­nyat després d’una vida de ser­vei als pobres, als malalts, als exclo­sos; després de tota una vida exer­cint amb una coherència indes­truc­ti­ble els valors del cris­ti­a­nisme.

L’Església no sap la sort que ha tin­gut amb les mon­ges i els cape­llans “del car­rer”, amb per­so­nes com la Viqui Molins, el Pare Manel o el Jaume Botey, la sort que té amb acti­vis­tes com Enric Canet, que cada dia s’hi deixa la pell per aju­dar els infants del Raval. Són gai­rebé l’última espe­rança de redempció de l’Església catòlica, aquesta estruc­tura mas­clista, colo­ni­a­lista i avara, que enco­breix els abu­sa­dors i que, lluny del que pre­dica, s’apro­fita de la fe de la bona gent per acu­mu­lar poder i diners.

No sé si Viqui Molins va ser a temps de veure El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei, el docu­men­tal diri­git per Mònica Ter­ri­bas que tot­hom hau­ria de veure. La pan­ta­lla mos­tra dones d’arreu del món que rela­ten dècades d’abu­sos de tota mena que et dei­xen cla­vada al sofà i amb una pre­gunta al cap: com pot ser que aquesta orga­nit­zació sigui legal?

Desitjo que el papa Fran­cesc no mori sense haver tin­gut temps d’aca­bar amb els pri­vi­le­gis de l’orga­nit­zació d’Escrivá de Bala­guer dins l’Església i de posar fi a la seva impu­ni­tat. I sobre­tot desitjo que un dia es pugui jut­jar l’Opus Dei per tot el mal que ha fet. A l’Estat espa­nyol no serà fàcil tenint en compte que, a la magis­tra­tura espa­nyola, aquesta ins­ti­tució reli­gi­osa hi està sobre­re­pre­sen­tada. Però l’espe­rança és l’últim que es perd. De fet, Viqui Molins no la va per­dre mai i per això va viure, ella sí, no un minut sinó tota una vida heroica.