El minut heroic

Si el cel existeix, la monja Viqui Molins hi ha entrat per la porta gran; se l’ha ben guanyat després d’una vida de servei als pobres, als malalts, als exclosos; després de tota una vida exercint amb una coherència indestructible els valors del cristianisme.

L’Església no sap la sort que ha tingut amb les monges i els capellans “del carrer”, amb persones com la Viqui Molins, el Pare Manel o el Jaume Botey, la sort que té amb activistes com Enric Canet, que cada dia s’hi deixa la pell per ajudar els infants del Raval. Són gairebé l’última esperança de redempció de l’Església catòlica, aquesta estructura masclista, colonialista i avara, que encobreix els abusadors i que, lluny del que predica, s’aprofita de la fe de la bona gent per acumular poder i diners.

No sé si Viqui Molins va ser a temps de veure El minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei, el documental dirigit per Mònica Terribas que tothom hauria de veure. La pantalla mostra dones d’arreu del món que relaten dècades d’abusos de tota mena que et deixen clavada al sofà i amb una pregunta al cap: com pot ser que aquesta organització sigui legal?

Desitjo que el papa Francesc no mori sense haver tingut temps d’acabar amb els privilegis de l’organització d’Escrivá de Balaguer dins l’Església i de posar fi a la seva impunitat. I sobretot desitjo que un dia es pugui jutjar l’Opus Dei per tot el mal que ha fet. A l’Estat espanyol no serà fàcil tenint en compte que, a la magistratura espanyola, aquesta institució religiosa hi està sobrerepresentada. Però l’esperança és l’últim que es perd. De fet, Viqui Molins no la va perdre mai i per això va viure, ella sí, no un minut sinó tota una vida heroica.