Opinió

El factor humà

Ara que ja no es fabriquen mitges

Una merceria centenària a l’Eixample resisteix tot i el pas del temps i l’inevitable canvi d’hàbits i de modes

Les noies joves d’avui dia, i també les no tan joves, calcen sabates esportives, això que se’n diu vambes, i porten mitjons curts. El triomf de la comoditat en la moda del segle XXI l’explica en Jordi Rosell, que somriu quan se li fa notar que una de les notícies d’aquests dies és el tancament de la fàbrica Marie Claire, la que es va fer molt famosa per aquell anunci de música enganxosa d’uns pantis per a cada dona. No es porten mitges, no se’n venen, no es fabriquen.

Somriu aquest botiguer, amb un rictus de conformitat i el posat d’aquell que no té més remei que entomar l’últim gir de guió al qual s’ha d’adaptar si vol mantenir viu el negoci familiar que enguany arriba al 115è aniversari. Sí, sembla mentida, però en una societat tan canviant i en una ciutat estressada pel turisme com és Barcelona, encara hi ha qui aguanta el negoci dècades després del primer bon dia als clients.

La casa Rosell, situada al xamfrà del carrer Rosselló amb Enric Granados, es va estrenar el 1909, després que el besavi del Jordi, Josep Rosell, fracassés en l’aventura d’un restaurant a la plaça Catalunya. El negoci es va estrenar com una merceria, que és el punt de venda d’un mercer, ofici del que es dedica a comercialitzar cintes, botons, agulles i fils. Aleshores es cosia, a casa i també als tallers dels sastres que eren clients habituals de la casa Rosell, com ho demostren els llibres que s’hi havien conservat on s’anotava la despesa que feien els professionals de la tisora i el centímetre i el deute que tenien encara pendent de satisfer.

Es podia viure de vendre fils i botons en un temps on tot era més fàcil perquè els Rosell tenien mostrador i residència allí mateix, amb la rebotiga habilitada com habitatge. Però els temps van canviar i la nova manera de vestir la població va obligar els mercers a renovar-se. La rebotiga va passar a ser magatzem del material de cosir i la botiga es va centrar en el gènere de punt.

Dels més de cent anys d’història de la casa Rosell, en Jordi n’ha viscut 58, dels quals 42 a peu de mostrador, ja que als 16 anys va començar a treballar amb el seu pare. És un comerç antic, sense ordinador, però res escapa al Jordi, que sap on té cada producte, quantes existències i si cal reposar-ne amb una nova comanda. Ara, per exemple, el que li toca fer és abaixar el preu dels pijames de nens petits, perquè la tendència a la baixa natalitat ha fet caure la demanda de roba per a nadons.

El que sí que va buscat, en tot cas, són els locals com el que ocupa la casa Rosell. En Jordi ha perdut el compte de les vegades que ha rebutjat ofertes per vendre l’establiment, que per la seva ubicació a Enric Granados és una llaminadura per al sector de la restauració. “Un dia va venir un xinès, va obrir un maletí amb bitllets i va dir que agafés el que volgués”, recorda. No va tenir la mateixa determinació el negoci del costat, on tot i mantenir el rètol original, Autos Rosellón, ja fa temps que en comptes de recanvis d’automòbils hi despatxen menjar i beure.

Canvia el món però en Jordi Rosell continua darrere el mostrador. No el mou ni la mort de Marie Claire ni l’agonia d’un barri condemnat a deixar de ser dels veïns, entregat al negoci de la restauració, el mateix en què, precisament, va fracassar el besavi Josep. D’això ja fa 115 anys i a Barcelona no hi havia turisme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.