Ploriquejant pel català

Amb un mestre amb qui vaig coincidir a l’institut recordem vells temps. Em va ensenyar a resoldre equacions de segon grau, funcions derivades i no sé quantes coses més, però comprovo que hi ha un assoliment que guarda amb especial satisfacció: “I al final vam aconseguir que parlessis català.” Li dono voltes al tema, ara que hem sabut, o més aviat constatat el que ja se sabia, que l’ús habitual del català segueix perdent múscul i ja no arriba ni al terç de la població. Hi penso des de l’experiència d’haver arribat tard a la llengua, i de com vaig passar de tenir-la aparcada a estimar-la tant com la llengua materna. Arribo a una conclusió, que segueix ben vigent: la clau és necessitar-la. Ras i curt. No hi ha fórmules màgiques per salvar-la, ni experiments que no s’hagin inventat encara. De res serveix presentar-la en societat com una llengua simpàtica, ni recórrer al discurs derrotista que, si seguim per aquest camí, la perdrem i quan en siguem conscients ja serà massa tard. Una llengua ressuscita quan la gent té clar que li és imprescindible per viure en un territori. Els de la meva generació, els que provenim de famílies i barris castellanoparlants, vam estrenar la immersió lingüística en un moment en què molts mestres tenien el mateix nivell de català que d’albanès. A l’institut la cosa es va equilibrar, i molts mestres ens animaven a deixar-nos anar amb el català –no recordo que ens obliguessin–, però quan sortíem d’aquelles parets el català es quedava tancat a l’aula. Més o menys com passa ara a molts punts del país. Fins a l’arribada a la universitat no em vaig relacionar de debò en català, i la clau va ser l’oportunitat per guanyar-me la vida a partir d’escriure en aquesta llengua. Mentre escric, penso que tot plegat és massa evident. Però, aleshores, per què no s’aplica, en lloc de passar-nos el dia ploriquejant pels passadissos?