Tsunami ultra (i III)

L’altíssima  participació electoral a Alemanya confirma que el fenomen ultra no és passatger ni està sobrerepresentat per l’abstencionisme.  Els ultres es consoliden amb uns percentatges molt creixents i persistents. Que als socialdemòcrates els hagi passat factura la recessió econòmica és normal, però l’enorme creixement del vot cap a la ultradreta és indicador d’un canvi sociopolític estructural. A l’Argentina no hi havia cap impacte migratori i també es van trobar amb aquesta tendència electoral contra la classe política anterior. Milei no va guanyar contra aquella classe amb la boca petita. Ho va fer esgargamellant-se i alçant una sorollosa motoserra. Cridava per a trossejar tot allò que li restava a l’estat de cohesionador social: sanitat, fora!; educació, fora! L’electorat, després de dècades d’estar socialment abandonat, s’hi va sumar perquè era qui més fort blasmava la pèssima gestió de la classe política anterior. La motoserra de Milei que va brandar Musk era també per a trossejar tot projecte social europeu, que d’altra banda sempre ha sigut quasi inexistent en sentit positiu, i molt notat en sentit negatiu. La lluita entre aquest ultracapitalisme regional o aranzelari de Trump i el capitalisme ultraliberal i globalitzador –ambdós amb polítiques imperialistes intrínseques– és una guerra entre models capitalistes, però en què els trossejats per les seves motoserres són sempre els mateixos. Malauradament el resultat d’aquests terribles pallassos amb motoserra no serà prou visible fins que els seus mateixos votants en resultin afectats.