Armes i futur

Hem entrat en el quart any de guerra a Ucraïna d’una manera que, fa quatre dies, ningú hauria gosat ni imaginar. El principal aliat de Kíiv, el que més l’ha ajudat a sostenir l’esforç bèl·lic, canvia de bàndol i el sacrifica ara a l’enemic negociant-hi els termes de la capitulació. Per acabar-ho de fer tot més humiliant, el que ahir enviava tancs i bateries antimíssils a Zelenski ara li fa xantatge per fer-se amb les seves reserves de minerals crítics, i el deixa a l’estacada a l’ONU votant contra una resolució de condemna de la invasió russa. El món (almenys com l’hem conegut fins ara) al revés. Mentrestant la Unió Europea, víctima també del gir estratègic de la Casa Blanca, es va refent del xoc i ja pensa com suplir l’escut defensiu que retira Trump del continent. Ja no importa tant el “si” (cal rearmar-se) com el “com” (d’on sortiran els diners), un dilema que fa preveure dures baralles a Brussel·les entre partidaris i detractors d’emetre deute conjunt, com en temps de la covid. Que cal elevar la despesa en defensa (es parla de fins al 5% del PIB) ja ni es qüestiona, però els governs hauran d’explicar molt bé si les inversions es faran en detriment de serveis socials. I, sobretot, si greixar la màquina de guerra és l’única resposta de futur.