Armes i futur

Hem entrat en el quart any de guerra a Ucraïna d’una manera que, fa qua­tre dies, ningú hau­ria gosat ni ima­gi­nar. El prin­ci­pal aliat de Kíiv, el que més l’ha aju­dat a sos­te­nir l’esforç bèl·lic, can­via de bàndol i el sacri­fica ara a l’ene­mic nego­ci­ant-hi els ter­mes de la capi­tu­lació. Per aca­bar-ho de fer tot més humi­li­ant, el que ahir envi­ava tancs i bate­ries antimíssils a Zelenski ara li fa xan­tatge per fer-se amb les seves reser­ves de mine­rals crítics, i el deixa a l’esta­cada a l’ONU votant con­tra una reso­lució de con­demna de la invasió russa. El món (almenys com l’hem cone­gut fins ara) al revés. Men­tres­tant la Unió Euro­pea, víctima també del gir estratègic de la Casa Blanca, es va refent del xoc i ja pensa com suplir l’escut defen­siu que retira Trump del con­ti­nent. Ja no importa tant el “si” (cal rear­mar-se) com el “com” (d’on sor­ti­ran els diners), un dilema que fa pre­veure dures bara­lles a Brus­sel·les entre par­ti­da­ris i detrac­tors d’eme­tre deute con­junt, com en temps de la covid. Que cal ele­var la des­pesa en defensa (es parla de fins al 5% del PIB) ja ni es qüesti­ona, però els governs hau­ran d’expli­car molt bé si les inver­si­ons es faran en detri­ment de ser­veis soci­als. I, sobre­tot, si grei­xar la màquina de guerra és l’única res­posta de futur.