Remuntar les taules

En un res­tau­rant, el que fa pinta de ser una família de qua­tre mem­bres amb pare, mare i fills rep l’avís del cam­brer. Els recorda, sense per­dre el som­riure ni el to dolç, que han d’anar aca­bant. La dona del grup indica que volia dema­nar postres però el tre­ba­lla­dor del local insis­teix que se’ls ha aca­bat el temps. No obs­tant, li ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de ser­vir-li un tipus de dolç, sem­pre que no s’hi entre­tin­gui gaire i el devori. S’hi adreça en tot moment amb edu­cació. Per als cam­brers no deu ser agra­da­ble expul­sar gent del local, però les nor­mes són les nor­mes. I els rei­tera que ja els van dei­xar seure amb la con­dició que anes­sin per feina i dei­xes­sin la sobre­taula per a un altre moment, o per a un altre local. La família com­pleix amb el temps pac­tat, paga i marxa. En un parell de minuts, la taula està pre­pa­rada, amb plats i coberts reno­vats i nets, i un altre grup es dis­posa a ocu­par-la. Cada cop més res­tau­rants veuen neces­sari remun­tar tau­les, nom amb què es coneix l’acció de doblar el ser­vei, per evi­tar tan­car els comp­tes amb números ver­mells. Cada cop resulta més com­pli­cat, des del punt de vista dels comen­sals, tro­bar nego­cis que a l’hora de reser­var no et facin la pre­gunta del milió: “Vols pri­mer o segon torn?” I, és clar, sovint ens tro­bem que no som prou euro­peus per dinar a la una del mig­dia o sopar a les vuit del ves­pre, però tam­poc tenim prou ener­gia ni som tan tar­dans per espe­rar fins a les tres de la tarda o les deu de la nit per dur-nos un mos a la boca. A més, sobre­tot quan les tro­ba­des al vol­tant d’un àpat són per pur plaer, un dinar o un sopar sense una bona tertúlia al vol­tant d’un cafè és com anar a pes­car a un mar orfe de pei­xos. Pot­ser la clau, si volem dinar o sopar per preus que no siguin estra­tosfèrics, és evi­tar eter­nit­zar-nos en una taula però dis­po­sar d’una guia amb els millors cafès de la zona.