DomestiCATS

Tot va començar amb una relació simbiòtica fa més de 9.000 anys: jo em menjo les teves rates, tu em dones refugi i serem amics. Mil·len­nis després i els intents de domes­ti­cació, els gats han evo­lu­ci­o­nat poc, però la seva sig­ni­fi­cació per a nosal­tres ha mutat fins a límits inu­si­tats. Miro el meu gat i a vega­des penso que és un com­pany per a la meva ànima. Tota bruixa té el seu fami­liar, diuen.

Això d’avui va i no va d’un gat d’aquests, el que va crear Tru­man Capote per fer de reflex a la pro­ta­go­nista d’Esmor­zar a Tif­fany’s, Holly Golightly. Segur que us sona, si heu vist la pel·lícula amb la icònica Audrey Hep­burn. Al cinema aquell és un gat taronja, boni­cot, un bon com­ple­ment de l’elegància d’ella. Hi fa sis­tema; una bes­ti­ola que no té nom perquè Holly creu que no té cap dret a posar-n’hi: els noms es posen a allò que volem rete­nir amb l’amor.

Al lli­bre que va escriure Capote, en canvi, aquest gat és un altre gat: escar­da­lenc, borni, un gat que feia cara de delinqüent. També Holly és una altra Holly, algú que pot­ser s’assem­bla­ria més (per dins i per fora) a Mary­lin que a Hep­burn, diguem-ne. Sabem que això no va agra­dar gens a l’escrip­tor, que estava ben empi­pat amb el trac­ta­ment que la indústria de Hollywood va fer del seu text, adap­tant-lo a la moral estan­dar­dit­zada. Així, Holly va pas­sar de ser una jove des­ar­re­lada i eva­siva a con­ver­tir-se en una dona dis­po­sada a afron­tar els seus sen­ti­ments i com­pro­mi­sos al cos­tat d’un senyor (l’home per­fecte i escrip­tor: un oxímoron). Hollywood ben­pen­sant: una màquina de fabri­car gos­sets de falda.

A la novel·la, el gat sim­bo­litza la seva part sal­vat­gina, super­vi­vent, però a la pel·lícula, la recerca i tro­bada del gat al final reforça la seva clau­di­cació cap a l’amor i la per­ti­nença. Si heu lle­git el lli­bre, l’última escena us indig­narà: Ella, presa per les emo­ci­ons, es des­em­pa­llega del gat fent-lo bai­xar ama­ble­ment del taxi amb què està fugint. Després de veure l’error que ha comès (fora­gi­tar el gat i el matri­moni amb l’oxímoron) torna a bus­car-lo, des­es­pe­rada, i, és clar, el recu­pera. La pel·lícula s’acaba en el petó dels ena­mo­rats que es fonen en una abraçada sota la pluja. El gat és enmig de tots dos, domes­ti­cat com la volun­tat d’ella. Però el gat del lli­bre no torna. I no torna, bàsica­ment, perquè Holly li etziba una coça: és lla­vors quan el gat deixa de ser una metàfora i esdevé una paràbola que espe­tega con­tra el ciment.

La guitza al gat té tela. Veu­reu, en les tertúlies literàries sobre Esmor­zar a Tif­fany’s, sol haver-hi una reacció recur­rent a aquesta escena. La coça al gat trans­forma la per­cepció que tenien del per­so­natge d’ella; aque­lla Holly amb qui havien empa­tit­zat al llarg de tota la novel·la —la noia efer­ves­cent que lluita per tro­bar el seu lloc al món— es con­ver­teix, de sobte, en una figura detes­ta­ble, cri­mi­nal de fri­vo­li­tat. Després de la coça al gat (les coces que ha pro­pi­ciat als homes de què s’ha des­fet durant la història no comp­ten), el final obert de l’obra els deixa insa­tis­fets. On és Holly? Que torni al segle XXI, perquè li can­ta­rem les qua­ranta! I és una llàstima, perquè se li podia per­do­nar tot, a la nena de Capote, però mai aquell com­por­ta­ment. Res­sona lla­vors aquesta mena de dis­curs: “Hi ha per­so­nes que són pit­jors que ani­mals. No! És que els ani­mals són millor que mol­tes per­so­nes!” O, com deia Milan Kun­dera, sem­pre tan opti­mista vers la con­dició humana: “Només els ani­mals no van ser expul­sats del paradís.”

Comen­ces par­lant d’Esmor­zar a Tif­fany’s, passa un gat, vola un gat, i el debat se’n va enllà, molt més enllà dels sen­tits artístics del lli­bre perquè els camins de la sen­si­bi­li­tat són ines­cru­ta­bles. Però per escru­tar-los només una mica, podríem divi­dir el món en dos grups: els qui esti­men els gats i els qui es refu­gien en el pru­dent “jo soc més de gos”. Així, s’esdevé un pacte de no-agressió entre ani­ma­lis­tes (tots som ani­ma­lis­tes, oi?), un pacte de sub­ter­fugi esqui­var els més bel·lige­rants. I la coça al gat de Capote, en què queda? Doncs cal­dria cen­trar-la en el con­text de la situ­ació del per­so­natge, dels recur­sos nar­ra­tius i del cap d’un escrip­tor de finals dels anys cin­quanta. Pen­sar en con­text també la con­si­de­ració vers els ani­mals d’aque­lla època, fruit d’una dinàmica social que encara no havia estat edu­cada en la consciència dels drets i el res­pecte cap a les altres for­mes de vida. I on els ani­ma­lons, com les dones sal­vat­ges, només eren bons per men­jar o domes­ti­car.